Porto una temporada apartat del blog, del meu i dels que habitualment llegeixo, per raons diverses. La principal és que no disposo d’ordinador de sobretaula des de fa més d’un any. Ja sé que sembla una tonteria. No em decideixo a gastar diners en una porqueria. Tota la meva vida havia treballat amb Macintosh (era becari d’un aula d’informàtica a la universitat); després vaig col·laborar en un Laboratori de Mitjans Educatius. Quan vaig passar-me al PC (greu però barata errada) el desànim ja ha estat absolut. Dintre de poc, però, ja me’l compraré.
Una segona raó ha estat que m’he posat a preparar un article sobre els camps d’extermini. M’havien proposat escriure sobre temes que “domino” però jo vaig proposar un que començava quasi de zero perquè tenia una idea. Jo estudio per propi interès i escrit sempre per gaudir. No sabent escriure literàriament, em dedico més a les idees. A més a més sóc professor d’Història del Pensament (aspecte que en el blog no conreu gaire).
A les raons anteriors li haig d'afegir una decisió de dedicar més temps simplement a la felicitat (a la parella i a córrer). I en sóc de feliç. En sóc molt. I, a més a més, en sé ensenyar a ser-ho. Els que se m’apropen, i volen, poden aprendre a ser feliç. Perdoneu la manca d'humilitat. No dir-ho no seria just.
En la mateixa línia, he estat estudiant per l’article i dedicant-me a les classes en profunditat. I quin curs! M’han sortit molt bé! I sento una immensa alegria dels resultats i la dignitat que m’atorga: estic fent la feina molt bé. I aquest post és un premi que m’atorgo com a resposta al meu esforç.
A més a més, fa un temps vaig escriure un article que va ser el més llegit de la revista en el 2010. Encara aquest 2012 està entre els més llegits. I un altre, en una altra revista també està entre els més llegits del 2012. I estic profundament feliç, malgrat no siguin res excepcional, la veritat, perquè no he disposat de gaire temps per a treballar. I jo penso que vosaltres, els que llegiu el blog també en sou responsables per la vostra atenció i tot el que aprenc habitualment de vosaltres. Com dels alumnes. Com dels amics. Com de l’atletisme. Com de la família.
Entrades
7 comentaris:
He vist que surt abans una propaganda (no sé la raó). Si l'esborreu veureu l'article.
Documentació: els catalans i Espanya: http://pensarhispanico.blogspot.com.es/2012/12/catalans-espanyols-espanyols-catalans.html
Touché! Falta gent que humilment ensenyi a ser feliç. Des de que soc mare que la meva principal preocupació és que l.Emma cregui que la felicitat es possible.
Vaig a per l'article...
Bones festes;)
ets valent. avui, presumir de felicitat és condemnar-se davant els vigilants del políticament correcte. me n'alegro que siguis feliç, jo en solc ser i no em va malament. i m'agrada que els que estan al meu voltant ho siguin, perquè tinc la idea que la felicitat s'estén per cercles concèntrics i depenen moltes persones dels qui l'emanen. :)
T'anava a dir Felicitats!, però seria redundància:)
Yo creo que todo eso que cuentas sobre no escribir, que si el ordenata, que si no sé qué no sé cuántos es producto de la pereza y la desidia. Siempre te he considerado un zángano y según veo, cada vez lo eres más.
Bones festes, Laura.
Clídice, m'ha quedat una mica xulesc, però pel teu blog ja sé que tu també ets feliç. És na forma de ser, una voluntat, una actitud.
Criteri, tú també saps de què parlem. "No cal dir res més": molts són els cridats i pocs els elegits.
Dasein: molt treballat, però un xic esbiaxat. No és pot ser espanyol a Espanya, ho sabem fa molt. No és pot ser d'allà on no t'estimen. Jo, clar, continuaré llegint els poetes espanyols que són més meus que d'Espanya, que no estima Espriu.
Organización de Gilipollas extraviados, decían entonces de la OJE. Dón punts de vista, deia Caldeers.
Publica un comentari a l'entrada