Quién fuera

Avui, de forma inesperada -i després d’un any molt trist i molt dur- han vingut unes alumnes ha “donar-me les gràcies” pel curs. No m’ho esperava. Els he agraït. No he pensat que m'ho mereixia. A l'institut, no.  Més tard, la cap d’estudis m’ha vingut a proposar que fes una assignatura el curs vinent perquè li han demanat. No ho puc acceptar perquè cal respectar les regles del joc. Després he marxat a casa. Fa una estona he tornat a sentir “Quién fuera”. He pensat en els meus amics. També en els que ja on hi són. He recordat la meva familia. He cntemplat la bellesa de la infantesa.