dissabte, de setembre 20, 2014

Independentisme, malgrat tot

Jo no vull ja ser espanyol. Estic cansat d'haver de demanar disculpes per ser-ho, disculpes i explicacions. Espanya m'ha fet independentista. Independentista malgrat la Carme Forcadell que s'ha posat com a cap visible però de la qual veig més el visible que el cap. Independentista malgrat la genuflexió dels poders polítics a una organització la democràcia de la qual està per demostrar.
M'ha fet independentista que en els events esportius es cridi allò de "És polaco el que no..." quan estan jugant catalans. Seria com si cridessin "És negre el que no..." en un partit de Sudàfrica.
M'ha fet independentista que ahir, just després de les votacions al Parlament de Catalunya, s'aixequessin els diputats i diputades del PP i sortissin mentre s'estava aplaudint; una mostra palpable que del que es tracta és de guanyar un xic de democràcia. No és que vulgui independitzar-me, és que no vull pertànyer a un país tan poc democràtic. Menys que Catalunya.


2 comentaris:

Criteri ha dit...

ben raonat, tot i que cal recordar-ho: una independència de Catalunya -del país que sigui- NO IMPLICA deixar de sentir-se o ser de la nacionalitat que a un li plagui.

Evocacions ha dit...

Efectivament. No em sento res estrany a l'Espanya formada....