Qui és n'Ángela?

No és ni el moment ni el lloc. Clar que no. Però almenys és un lloc i és un moment. L'únic, segurament. Tens molta sort, Ángela. Quina falta d'humilitat, per la meva part, dir-ho així. Em refereixo a que hi ha alguns alumnes que m'han escrit correus i als que no he contestat. I s'ho mereixen. També. Però s'ho mereixen menys que tu i, a més a més, sé que entendran perfectament el perquè.  Ep!, no ho puc explicar, però  ells sabran -si no, no hauríen escrit el que han escrit-, que tu t'ho mereixes més.

Mira, Ángela, no sé com dir-ho per tal que t'ho creguis realment. Ets una persona sensacional. Tú sola (i això no ho saps) has fet que vagi a cada classe amb il.lusió. Sí, Ángela, tú. Il.lusió. El no trobar-te ha estat un drama. I molts dies -cap el final-, no t'he trobat. El teu somriure és un elixir. Màgia. Pedagogia. Estima.

Et trobaré a faltar. L'ensenyament et trobarà a faltar. Tants i tants i tantes que són tan correctes, tan bons estudiants, tant de tot... Però, Ángela, com tu, ningú, ninguna. Bé, potser alguna. Potser la Diana.  No sé, potser més gent. Però tu ets la Garlan al Mac d'Hoz, l'Alícia al País de Meravelles, Freire a la Pedagogia de l'Oprimit. Jo qué sé, Ángela, jo qué sé. Només sé que la meva vida, la vida de professor, m'haurà valgut le pena per poder estar amb tú, per mirar-nos, per sentir-nos, per conversar. Sé, clar que ho sé, que la gent no comprendrà això que escric, ni m'importa. Si sóc feliç, ho sóc, en part, gràcies a tú. Però no sé explicar-ho. 

Un alumne de la universitat m'escrivia que sempre que havia de prendre una decisió pensava: "qué haurai fet l'Esteruelas". Mai l'he escrit agraint les seves paraules. Ho faré. Clar que ho faré. Però ara desitjo que en tú pensis: "Qué pensaria l'Esteruelas". I sent com ets seràs la millor. Passant el pont que tens, qué ja saps quin és. 

Gràcies, Ángela. G:ràcies.