Frankenstein som tots

Llegeixo una contra de La Vanguardia de fa uns mesos (18 de desembre de 2008). Alguns i algunes pensaran: què antic! Però recordo que Paulo Freire ens va ensenyar que no havíem de rebutjar el vell per ser vell i ni acceptar el nou per ser nou sinó –deia- cal acceptar-los en la mesura en què siguin vàlids. La contra tractava d’una entrevista a un psicòleg clínic. Cometia l’errada que va havia solventat Ferrer i Guàrdia més de cent anys abans, i que encara van cometent alguns il.lustres: l’excessiu centratge en els aspectes psicòlogics de les persones i el passar per alt els aspecte sociològics.
Quan li pregunten com definiria els nous adolescents els qualifica com rebels del benestar. Més o menys explica que si abans els adolescents es rebelaven per a millorar el món ara admeten que “estic de puta mare, però vull estar millor!”. Diu el psicòleg que volen més luxe del que tenen, què és molt.
No anem bé. Confondre la part amb el tot és el que s’anomena una metonímia. Estan bé les metonímies per a la literatura, però no pel pensament. Els joves, alguns joves, estan molt bé; molts joves, senyor meu, estan molt malament. Això és el que molestava de Ferrer: massa sociologia! i això és el que continua molestant.
Més endavant, ens explica que els conflictes “reals” dels adolescents són les drogues, el sexe, la violència, les addiccions, els transtorns alimentaris, la percepció del propi cos, la indumentària i els diners. Aleshores diu que l’escola dedica molt poc temps a debatre d’aquests temes. Als adults, es veu, no ens preocupen aquests temes. Es veu que als joves la societat no els preocupa. Però hi ha joves, molts joves, que sí estan preocupats per la societat. Metonímies! què hi farem!Per a tu Efrem Frankenstein va a la escuela

El defensor dels infants denuncia la segregació escolar

Un altre dia parlarem de com el treball mata quasi tant com el tabac, encara que t'esforcis més que Frankenstein

Frankenstein i Gregorio Luri

No conec a Gregorio Luri. No he llegit el seu llibre estrella, el tinc pendent, i tampoc no sé si ha escrit més llibres. No llegeixo el seu blog, no encara, però el llegiré i em delectaré, segurament, si m’enllaça. Deu estar bé L’escola contra el món, perquè el Gregorio Luri ha estat professor en un IES i ha conreat la filosofia. A mi m’encanta la filosofia, a més a més. Per tot això, i moltes altres dades que desconec en aquest moment, en dol força l’article que ha publicat avui a La Vanguardia) Perquè la seva opinió té influència. Jo crec que amb l’article no ha fet honor al seu nom, ni al propi ni al del diari i espero que tampoc al llibre.
Penso que erra, i erra molt, en atribuir una manca de responsabilitat de la gent, dels alumnes, sobre el seu comportament. “Escórrer el bulto” sobre l’esdevenir de la seva persona, sentir-se fruit de les onades socials; em recorda molt la sociologia liberal individualista, en la seva pretensió de defugir la interpretació holística.. Què hi ha de la societat del risc? Les persones tenen poca responsabilitat sobre les pròpies vides? O estem atribuint tota i en excés?
Afirma Luri en el seu article que “La responsabilidad sobre nuestros vicios se ha esfumado porque no tenemos vicios de los que poder responsabilitzar-nos, sino enfermedades que pademos inocentemente y reclaman piedad de un terapeuta”. Molt em temo que quan es fan afirmacions com aquesta ens apropem a la privatització de beneficis i a la socialització de pèrdues de manera força inconscient. La majoria de vicis, dels vicis dels alumnes que he conegut, són efectivament fruit de circumstàncies alienes a la seva voluntat i sobre les que poc han pogut fer. Més encara, sovint, les circumstàncies que han “patit” (d’aquí prové la terapèutica) com alumnes han estat provocades per Víctor Frankenstein, és a dir, per una organització que els demanava que ells es responsabilitzessin d’unes vides que no els pertanyien, perquè a l’escola estaven de sobra, feien nosa, molestaven als que volien estudiar. La teoria meritocràtica té molt bona premsa, però el que importa no és la glòria, sinó les dades, l’objectivitat, allò que sabem (amb les recances pròpies que em de tenir des d’una perspectiva crítica sobre aquestes paraules). I sabem que, per exemple, la solució a l’atur no és que tothom sigui empresari, malgrat està molt de moda el model de l’alumne empresari de sí mateix (anomeneu-lo responsable de si mateix). No vull allargar-me perquè és una qüestió més que evident.
Bàsicament m’ha desagradat l’article del Gregorio Luri quan afirma que “nuestros alumnos, por ejemplo, ya no se distraen a classe [sic], sino que padecen el “síndrome de déficit de atención””. Opinions com aquestes les he sentit en moltes ocasions, així és que mentre un nen ha de prendre pastilles després d’una rigorosa avaluació psicològica i psiquiàtrica, els professors segueixen dient que la família no els posa límits i que el dèficit d’atenció és un caprici psicològic però que el que passa és que el nen és un manta. I ja se sap, el profe és un llicenciat. I així ens va. I sobretot, així de malament els va els nens que no tenen oportunitat de responsabilitzar-se de sí mateixos. I així li va a la Convenció dels Drets dels Infants. I així li va anar a Frankenstein.