Alternatius de pa sec sucat amb oli de girasol

Són un tipus especial de persona. Ben mirat, tots en som d’especials, però mai tan especials. Són les persones permanentment insatisfetes, accionistes de les emocions, i són, clar, envejoses de mena. Són un tipus de ser que sura en la vida. Són com són per excés de pràctica, o potser per manca de teoria. I és que, efectivament, el coneixement ens fa més feliços. Ja, ja sé que molts de vosaltres dubteu que sigui cert que “el coneixement ens fa més feliços”. Precisament el vostre dubte aconsegueix esvair el poder sanador del coneixement. És precisament de la lectura d’on vaig aprendre la necessitat de sentir-me satisfet i, per tant, vaig aprendre la inevitabilitat d’estimar com a camí de satisfacció. I no se m’acudeix com és possible estimar sense estudiar, ni se m‘acudeix com es pot estudiar sense estimar, sense creure.
Recordo aquella tarda al Paraninf de la Universitat de Barcelona, aquell ambient solemne, històric, tradicional, aquell moment en què Freire, Paulo Freire, pujava a l’escenari, entre aplaudiments, vestit de gala acadèmica, amb el birret i la barba blanquinosa; mira a un costat i a l’altre, treu un paper i en un castellà aportuguesat llegeix:
“Fou aprenent amb ella que no és possible un amor fort, gran, veritable que sigui immune al dolor i indiferent al gaudi, que vaig entendre la inviabilitat, per als qui estimen, tant de la satisfacció que immobilitza com de la insatisfacció que només inquieta. Només estimem plenament en la tensió dialèctica entre la pau i la inquietud, entre romandre i marxar, entre la por i el coratge d’estimar, de viure, de morir, de renéixer”. Discurs pronunciat a l’acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Paulo Freire.
Abans que tot Freire fou un exemple de com no és possible el canvi polític sense l’estima, de com no és possible la política sense l’ètica. Aquest fou el seu marxisme. Que lluny esteu vosaltres.

La rüina de la fe

"No puedo tampoco simplemente responsabilizar a la gente culpándola por no saber votar o acusarla de ingrata"
Aquestes paraules de Paulo Freire cal recordar-les. Recordar-les sovint. Hi ha molta gent que, tot manifestant la voluntat de tenir un món millor -antisistema declarats, antisistema declarats però pura declaració teòrica- tot seguit responsabilitzen les persones que són les culpables de que passi el que passa. Culpables, diuen, quan són més aviat les victimes de tots plegats. No han sabut fer cas dels oracles de l’esquerra autoritària. Els seus propis oracles. És esquerra autoritària, no són demòcrates. Són, per tant, pitjor que el sistema. Són la ruïna de la fe en un antisistema: la fi de la utopia.

Marxista, catòlic i pedagog

Són un tipus especial de persona. Ben mirat, tots en som d’especials. Diguem, doncs, que són les persones permanentment insatisfetes, accionistes de les emocions, i són, clar, envejoses de mena. Són un tipus de ser que sura en la vida. Són com són per excés de pràctica, o potser per manca de teoria. I és que, efectivament, el coneixement ens fa més feliços. Ja, ja sé que molts de vosaltres dubteu que sigui cert que “el coneixement ens fa més feliços”. I és precisament el vostre dubte el que consegueix esvair el poder sanador del coneixement. És precisament de la lectura d’on vaig aprendre la necessitat de sentir-me satisfet i, per tant, vaig aprendre la inevitabilitat d’estimar com a camí de satisfacció. I no se m’acudeix com és possible estimar sense estudiar, ni se m‘acudeix com es pot estudiar sense estimar, sense creure.
Recordo aquella tarda al Paraninf de la Universitat de Barcelona, aquell ambient solemne, històric, tradicional, aquell moment en què Freire, Paulo Freire, pujava a l’escenari, entre aplaudiments, vestit de gala acadèmica, amb el birret i la barba blanca ja; mira a un costat i mira a l’altre, treu un paper i en un castellà aportuguesat llegeix:
“Fou aprenent amb ella que no és possible un amor fort, gran, veritable que sigui immune al dolor i indiferent al gaudi, que vaig entendre la inviabilitat, per als qui estimen, tant de la satisfacció que immobilitza com de la insatisfacció que només inquieta. Només estimem plenament en la tensió dialèctica entre la pau i la inquietud, entre romandre i marxar, entre la por i el coratge d’estimar, de viure, de morir, de renéixer”. Discurs pronunciat a l’acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Paulo Freire.
Abans que tot Freire fou un exemple de com no és possible el canvi polític sense l’estima, de com no és possible la política sense la ètica. Aquest fou el seu marxisme. Aquest fou el seu catolicisme. Aquesta fou la seva pedagogia.

Amb l'anonimat de la incultura

"Començaven els duels, però com que el sòl era cobert de carcasses i cadàvers, es movien amb dificultats, i allà on no podien arribar, es desofogaven amb insults. Llavors era decisiu el grau i la intensitat de l'insult, perquè segons que l'ofensa fos mortal, sangonent, insostenible, mitjana o lleu, s'exigien diverses reparacions o a vegades odis implacables que eren traspassats als descendents. Per tant, l'important era entendre's, la qual cosa no era fàcil entre moros i cristians i amb les diferents llengües mores i cristianes per entremig. Si copsaves un insult indesxifrable, ¿què hi podies fer? Et tocava aguantar-te'l i potser quedaves deshonrat per tota la vida. Per això en aquesta fase del combat entraven en joc els intèrprets, una mena de tropa ràpida, amb armament lleuger, muntada dalt d'uns cavallets, que anaven amunt i avall, caçaven al vol els insults i els traduïen de cop a la llengua del destinatari". Italo Calvino, El cavaller inexistent, Edicions 62, p. 34.

Absurd, com totes les guerres.

Frankenstein som tots

Llegeixo una contra de La Vanguardia de fa uns mesos (18 de desembre de 2008). Alguns i algunes pensaran: què antic! Però recordo que Paulo Freire ens va ensenyar que no havíem de rebutjar el vell per ser vell i ni acceptar el nou per ser nou sinó –deia- cal acceptar-los en la mesura en què siguin vàlids. La contra tractava d’una entrevista a un psicòleg clínic. Cometia l’errada que va havia solventat Ferrer i Guàrdia més de cent anys abans, i que encara van cometent alguns il.lustres: l’excessiu centratge en els aspectes psicòlogics de les persones i el passar per alt els aspecte sociològics.
Quan li pregunten com definiria els nous adolescents els qualifica com rebels del benestar. Més o menys explica que si abans els adolescents es rebelaven per a millorar el món ara admeten que “estic de puta mare, però vull estar millor!”. Diu el psicòleg que volen més luxe del que tenen, què és molt.
No anem bé. Confondre la part amb el tot és el que s’anomena una metonímia. Estan bé les metonímies per a la literatura, però no pel pensament. Els joves, alguns joves, estan molt bé; molts joves, senyor meu, estan molt malament. Això és el que molestava de Ferrer: massa sociologia! i això és el que continua molestant.
Més endavant, ens explica que els conflictes “reals” dels adolescents són les drogues, el sexe, la violència, les addiccions, els transtorns alimentaris, la percepció del propi cos, la indumentària i els diners. Aleshores diu que l’escola dedica molt poc temps a debatre d’aquests temes. Als adults, es veu, no ens preocupen aquests temes. Es veu que als joves la societat no els preocupa. Però hi ha joves, molts joves, que sí estan preocupats per la societat. Metonímies! què hi farem!Per a tu Efrem Frankenstein va a la escuela

El defensor dels infants denuncia la segregació escolar

Un altre dia parlarem de com el treball mata quasi tant com el tabac, encara que t'esforcis més que Frankenstein

Paulo Freire, l 'esquerra i l'esperança

El divendres vaig anar amb els alumnes a unes jornades titulades significativament “Consumir més? Part de la solució o part del problema?” No em va acabar de fer el pes, la veritat, malgrat la clara solvència dels ponents: l’economista Albert Recio, el sociòleg Joaquim Sempere i el president de la Xarxa de Consum Solidari, Xavier Montagut. Sobretot, no em va agradar corroborar el desconcert en el que es mou la crítica social i política. Ni un bocí d’esperança. Crítica sense propostes. Jo crec que no hauríem de quedar-nos aquí, jo crec que no calen ponències crítiques si no van acompanyades de propostes perquè al capdavall surts amb menys esperança de la que portaves de casa. I és estrany perquè hi ha solucions. Es poden portar a terme alternatives.
El que ens passa és que declarem obsolet allò que ja coneixem i només ens fixem en allò nou. Per això ningú cità Paulo Freire, un dels educadors més importants del segle passat. Important, conegut i popular, tant per les seves propostes de transformació social i ètiques com pel mètode d’alfabetització. Freire havia escrit que “L’esperança es fa indispensable per a l’existència” i que “La lluita per l’esperança és permanent i s’intensifica en la mesura en què es percep que no és una lluita solitària”. Jo, a més a més, afegiria que no es pot ser una persona equitativa si no es té esperança, que no s’és d’esquerres (en un sentit ampli) si s’abandona ‘l’esperança”. Féu present a Paulo Freire: tota ponència ha de contenir somni i il.lusió.

Els nous horaris i la Llei Moyano

Arran de les propostes del nostre estimat conseller, honorable senyor Maragall, m’he enrecordat d’uns apunts que tenia sobre la Llei Moyano de 1857. Coses de professors. Han passat anys, i sembla que no. El record té la seva causa: les propostes d’horaris nous. La proposta no em sembla malament, en principi. Ara bé, ens ho hauríem de fer mirar aquest seguidisme de l’empresa privada perquè sembla, quan sents molts pares i alguns polítics, que la funció de l’escola sigui només la de “guarderia” i pàrquing.
Però el tema d’avui és que la proposta de l’honorable germaníssim no inclou cap tipus de mesura de recolzament, ni econòmica ni res. Sorprés? No! Canviem l’horari i punt. "Ordeno i mando", com es treballava a l’Espanya Imperial en els llunyans anys de la Llei Moyano. Partit Socialista… de Catalunya? Jo crec que fa pensar sobre la catalanitat del partit que representa, reproduir el que va escriure a propòsit de la Llei del 1857 l’Alexandre Galí:
"La clau del sistema fou la famosa Ley de Instrucción Pública de 9 se setembre de 1857, coneguda com la Llei Moyano, una llei tan perfectament adaptada a la idiosincràsia de l’Estat espanyol, que l'any 1936 encara era vigent com si no hagués passat res al món. El secret d'aquesta llei és molt senzill: es tractava d'un perfecte simulacre. Si hagués estat simplement teòrica, quelcom així com una exposició de principis, s'hauria pogut esperar que darrera d'ella vingués alguna cosa positiva; però no, la llei ho deixava tot resolt dins d'una perfecta ortodòxia d'ensenyament d'Estat, sense que l'Estat hi hagués de posar res, és a dir, sense cap contingut real: un pit de pollastre sense pollastre. I tot a base d'un criteri que admira de tan senzill: l’escola primària (la pública, evidentment) la pagava el municipi; l’ensenyament secundari, professional i tècnic, corresponia a la Província; l'Estat es quedava, per una banda, amb l'ensenyament universitari que amb prou feines li costava algun sacrifici, i per altra banda, el dret omnímode de manar-ho tot".
No parlem de la LEC, però senyor conseller, jo m’ho pensaria. Clar que jo estic acostumat a no manar. Recomanaria la lectura de La Ciutat dels Infants de Francesco Tonucci, especialment la pàgina 28 i següents, però no m’agrada donar consells sense sentit. Ben mirat, l’esperança és d’esquerres. Ni que sigui els seus electors i el seu President han de saber que “La ciutat ja es dona per perduda i els serveis, els millors serveis, fan que sigui més suportable, però sense l’esperança de fer-la canviar”. Fer canviar la ciutat, el país, l’escola, és una utopia d’esquerres, un espai on no ens trobarem. Per desgràcia. Tampoc coincidirem en l’acció cega, ni en el verbalisme inoperant del que parlava, que ningú s’atabali, Paulo Freire. La nostra escola es mereix quelcom millor que jo i, òbviament, que vostè.