Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Walter Benjamin. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Walter Benjamin. Mostrar tots els missatges

dissabte, d’octubre 08, 2011

Al Col.loqui Walter Benjamin, Benjamin no hi era present (III)

El divendres per la tarda hi havia una taula rodona que m’interessava. Era sobre Jorge Semprún: “Homenatge a Jorge Semprún: memòria, literatura i identitat europea”. Participaven Xavier Pla de la Universitat de Girona, Jordi Amat, un crític literari i Marta Marin-Dómine, d’una universitat canadenca. A Xavier Pla i Jordi Amat recordava (i espero que la memòria no em traeixi) haver-los sentit i escoltat a l’hora del lector, un programa, per a mi, una mica .... no sé com adjectivar-lo. Xavier Pla va estar bé, però sense fer gaires aportacions. D’una persona mediàtica espero una mica més que de nosaltres, els blogaires, però és molt més interessant llegir l’apunt que va fer Brian sobre Semprún, la veritat. Jordi Amat va estar molt malament. Dubtava constantment d’anys i de fets i es va limitar a fer un “recordatori” wiquipèdic, per dir-ho així, de la biografia del personatge. I és que de vegades cal saber dir no quan ens conviden. Per cert, Antonio Maura no va ser un gran intel.lectual ni un gran governant com va dir: que li preguntin a Ferrer i Guàrdia, si no. O a historiadors més o menys neuutrals. En canvi, la Marta Marin-Dómine va ser una sorpresa enorme. Portava el text escrit i el va llegir, però quina forma de llegir! No es notava gens. Va ser interessant, simpàtica, profunda, crítica... Me n’alegro. Vaig gaudir molt.
Respecte al tema va faltar una consideració importnat, ja que van valorar Jorge Semprún com un escriptor que en abordar la memòria dels camps d’extermini aplica el seu “estil” literari. I potser no és veritat. Semprún no va poder escriure mai com Primo Levi perquè un i l’altre van haver de testimoniar segons la seva vivència personal. Veiem-ho. Semprún pertanyia a una família de classe alta; Levi, no. Semprún va militar al PCE quan era un partit estalinista, és a dir, totalitari; Levi, no va militar políticament en cap partit. Semprún fou un pres comunista, Levi un jueu. I la diferència és gran. I s’ha de remarcar. Com es diu a la Wiqui, els comunistes no van ser gaire solidaris amb altres presos. A Semprún el van deportar a Buchemwald el 1943; Levi fou destinat a Auschwitz el 1944. Com van dir a la taula rodona, el fet d’estar a  Buchenwald va marcar la seva posterior experiència literària i política. Certament. A la inversa també és veritat: la seva experiència literària  i política va marcar el seu testimoniatge. Quina és més certa de les dues, és un misteri. O potser no.  Levi va sobreviure de miracle, Semprún hauria estat un miracle que no sobrevisqués. Semprún es va poder permetre "ficcionar", Levi, no. La qüestió és si Semprún hauria pogut ficcionar a Auschwitz, essent jueu i químic i no a Buchemwald essent comunista i prominent. Levi no va tenir més remei que testimoniar sobre els enfonsats i els salvats; Semprún va ser un salvat (i un ministre en un temps en que les ilusions van començar a desaparéixer). Es va suicidar Levi en veure que el món esdevenia un enorme camp de concentració?

dimecres, d’octubre 05, 2011

Al Col.loqui Walter Benjamin, Benjamin no hi era present (II)

En acabar la taula rodona, la que portava per títol “Humanisme i crisi cultural. La vigència del pensament crític”, vaig estar parlant amb una coneguda una estona. Després, al sortir al carrer, vaig trobar-me un company de la Universitat de Barcelona (anàvem junts), la meva dona i una parella de Girona, una mestra i un professor universitari. La conversa anà derivant cap a l'educació i, sense saber com, el senyor professor va començar a atacar els arguments de la meva dona. El professor universitari tenia, per dir-ho d'alguna manera més capacitat d'argument pedagògic, però no més veritat, i anava arraconant la companya. Jo, respirava fons i em prometia restar al marge de la discussió. M'ho vaig prometre com tres vegades. El professor, però, quan més sentia la superioritat més atacava. La cosa s'anava personalitzant i el suposat humanisme feia via ja cap a França. Si hi ha una cosa que no suporto és que algú amb avantatge sobre altres no tingui la grandesa d'esperit de deixar-ho córrer. Encara odio més aquesta actitud quan qui s'imposa no té, a sobre, raó. Així és que quan el senyor professor universitari va dir que la culpa de l'educació la tenien els professors i que teníem una autonomia increïble per a fer el que volguéssim per a millorar-la em vaig veure obligat a intervenir.  Aleshores, clar, vaig esborrar-lo del mapa. Perdoneu la inmodèstia. Potser amb massa vehemència fins el punt que tornant en cotxe vaig demanar-li a la meva dona si m'havia passat. "No", em va respondre, "la situació s'ho mereixia" "no he conegut ningú tan arrogant mai" , etc. No va ser gens difícil, esborrar-lo del mapa. S'havia llegit totes les lleis, però no havia llegit la realitat, ni la coneixia. Havia llegit el llibre sobre Auchwitz de Carles Torner, però no l'havia llegit en profunditat. Tots els arguments que donava no teníen el fonament de la pràctica, només el de la llei, i no sempre. El cop definitiu va ser quan vaig indicar-li que la resistència democràtica només és possible en un règim democràtic i que la direcció d'un centre no està triada pels treballadors, que la llei no impedeix, com als camps d'extermini no impedia, l'abús de poder i que, per tant, essent possible l'abús de poder i l'exercici del poder de forma dictatorial, l'afer de l'educació està en mans dels que legislen i governen. Els professors són, al capdavall, el millor del sistema. I anem fent. Podia jo també, haver-li indicat els mil i un problemes que presenta la universitat i que ell no ha lluitat per a solucionar, però els fins no justifiquen els mitjans i no volia trair, ja n'hi havia prou amb un, l'ètica. AIxí no va bé ni l'humanisme ni la pedagogia.
I més coses. La humilitat és bona, Maquiavel no.

dissabte, d’octubre 01, 2011

Al Col.loqui Walter Benjamin, Benjamin no hi era present

El divendres passat vaig assistir al Col.loqui Internacional Walter Benjamin que se celebra anualment a Portbou. Vaig convèncer la meva dona per tal que m’acompanyés, doncs els caps de setmana són sagrats per a la família. Va accedir, més que per Benjamin, per “l’excursioneta”. Pecat de Dionisi.  El dissabte, ben d’hora, es rememorava el camí que el filòsof jueu alemany va fer, en el seu particular exili, des de Banyuls de la Marenda (Banyuls sur mer, per obra i gràcia de Felip V) a Portou. Un passeig de pedagogia reiterativa llarguet i no absolutament fàcil i, cal dir-ho, força encoloniat de mitomania.
El divendres per la tarda va haver una bonica taula rodona sobre Jorge Semprún, sobre qui diré alguna cosa en un altre post d'aquesta sèrie. El dissabte a la tarda, una mica abans del partit del Barça (que no vam veure), vaig escoltar Jordi Llovet, Carles Torner  i Josep M. Muñoz. La taula rodona duia el nom “Humanisme i crisi cultural. La vigència del pensament crític”. Com és habitual, per la nostra dissort, el tema només va ser abordat de resquitllada, malgrat el contingut va pagar molt la pena. No cal dir que tots els assistents a l’acte partíem del supòsit que nosaltres sí tenim pensament crític, que nosaltres sí som humanistes i que la crisi cultural no té res a veure amb nosaltres. Ningú va fer la pregunta clau. Jo tampoc (la meva dona em va dir que no era “adient”. I tenía raó). La pregunta invisible era la següent: Em pregunto, i us pregunto, que hem fet nosaltres i, per tant, que heu fet vosaltres per a contribuir a la crisi de valors i a la manca de pensament crític de la què ens queixem. No cal dir que essent el senyor Carles Torner professor associat (que cobren una misèria) i no fer referència a la situació lamentable i precaríssima dels professors associats a la universitat, la pregunta tenia mala llet. Però la mala llet no invalida la veritat, només investiga la oportunitat de fer la pregunta. El senyor Jovet, brillant i crític com sempre, va vincular tots els mals a l’educació, però se li esgotà el temps per explicar la raó de l'afirmació i no aprofità l'event per a fer una radiografia dels mals de l’educació, que són, tothom ho sap, els mals del seu excessiu lligam als interessos polítics (els serfs de la gleva dels poders econòmics). El senyor director de l’Avenç tampoc va tenir temps d’abordar les lamentables publicacions catalanes (des de la perspectiva, clar, del pensament crític). Publicacions més orgàniques que periòdics fetes en paper inorgànic per escriptors orgànics. Com sigui, no ens oblidem, tothom en som responsables de la manca d’humanisme i pensament crític. Siguem valents i diguem-ho.
Continuarà...