divendres, d’abril 24, 2009

Ferrer i Guàrdia, Anselmo Lorenzo i l'Escola Moderna

El proper dilluns dia 27 d'abril es presentarà el llibre homenatge titulat Buenaventura Delgado, pedagogo e historiador, de la col·lecció Homenatges de la Universitat de Barcelona. L’acte tindrà lloc a les 19 h. a l'Aula-Seminari Alexandre Sanvisens de la seu departamental, edifici de Llevant, 3a planta. La sala és molt petita i em temo que no hi cabrem tots. Ja ho resoldrem. El llibre publicat està molt bé. No crec que tingui gaire difusió, ni tant sols entre els especialistes. No el trobareu a les llibreries fàcilment. La obra està coordinada pel Conrad Vilanou, que és una garantia de feina ben feta.
Malgrat no disposo de gaire temps hi aniré per dues raons. Una, perquè he escrit un article, evidentment polèmic, sobre l'autoria del llibre de l'Escola Moderna. Intentaré penjar-lo d'alguna manera en el blog per si esteu interessats. La teoria ja l'he explicat als meus alumnes d'Història de l'Educació a la Catalunya Contemporània. La idea és que Ferrer i Lorenzo el van confeccionar junts. La segona raó per la qual aniré té relació directa amb el doctor Delgado, doncsva ser professor meu i, malgrat la distància ideològica, que era molta, el guardo un record afectuós com a persona i una gran admiració com investigador. Alguns més d’esquerres podrien aprendre molt d’ell.
Delgado mai va signar llibres per Sant Jordi, però m’enyoro una classe seva sobre l'estudiantat de Salamanca en el seu despatx; potser, és la millor classe a la que he assistit mai. Òbviament no vaig apuntar res i el tema no tenia relació sobre allò del que havia de parlar aquell dia.

4 comentaris:

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Tots recordem Buenaventura Delgado, tenia molts defectes (com tothom) que es compensaven amb unes grans virtuts. Va ser el meu cap durant molts anys, quan era director del departament; un gran professional, sens dubte, ell tenia aquella espècie d'habilitat d'exercir el càrrec respectant l'altre i sabent estar en el seu lloc, indicant, escoltant, aconsellant, deixant-se aconsellar, corregint, deixant-se corregir, entenent les necessitats, respectant i fent-se respectar, delegant, comptant amb tu, (tenint-te en compte com a professional), confiant-te aquells "secrets" que són propis de l'equip directiu i deixant que tu en poguessis confiar-li, amb aquella complicitat del que sap quin és el lloc i el moment per a cada cosa, sense coacció ni coerció, ... compaginava molt bé la seva feina de professor amb la de director. Arribava puntual i dedicava unes hores (de manera prou rigorosa) a ser el cap del departament i despatxar les feines administratives, i la resta ja es comportava com un professor més, on ja no exercia les funcions del seu càrrec i respectava el teu horari i llibertat de forma molt professional. Sabia que hi havia un temps i un lloc on s'havia d'administrar i un altre temps i un lloc on s'havia de deixar administrar, sense immiscir-s'hi. Sabia quina era la feina de cadascú i allò que es podia exigir o no de cadascú; sabia que la feina era la feina (allò perquè et paguen i res més) i la vocació la vocació, l'amistat i el temps propi de cadascú unes altres coses ben diferents, sense barrejar. Era d'aquells directors d'ofici, impossibles gairebé de trobar avui dia. Ho dic ben alt, no he tingut mai més un cap que sabés QUÈ era dirigir l'administració d'un departament.

Terriblement diferents en molts aspectes, ideològics especialment, però també amb moltes connexions típiques d'aquells que saben que els altres també són persones amb el seu propi espai i temps vital, amb les seves pròpies necessitats i preferències. Un gran professional, un gran estudiós, un mestre!, ja no hi queden gairebé. Potser no tindrà un gran lloc en els grans racons de la posteritat, però sí que hi és sempre en algun racó de nosaltres

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Es curiós, Jordi, com, de vegades, malgrat les distàncies ideològiques, les persones es poden entendre fins i tot millors que quan les ditàncies polítiques són més petites. Es tracta de ser "bona pesona o no ser-ho". I tot i que és difícil dir que és ser bona persona, jo penso que ja ens entenem. A la millor, en l'acte, si tinc ganes, llegeixo aquestes paraules teves, amb permís, clar!

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Em va costar molt poder definir així en un instant el record que em provocava Buenaventura Delgado, sens dubte era un molt bon record amb una sensació que la seva ideologia era molt contrària a la meva, però que no podia deixar de pensar que era una persona senzilla però exemplar en molts aspectes; però no sabia definir-ho, m'hi venien tantes coses al cap que no sabia sintetitzar-es de manera senzilla, clara i distinta. Sí, no m'importava que ho diguessis a l'acte però no m'havia adonat que l'acte va ésser ahir, així que quan vaig llegir el teu comentari no vaig contestar immediatament.

Salutacions, amic

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

L'acte va ser molt maco, molt breu i molt senzill. El Santolaria va estar molt bé; és un gran professor. A l'hora de la copa de cava molta gent va campar ràpid. Jo penso que cal dedicar sempre una estona a la memòria de qui, amb els seus defectes, ha donat exemple.