dissabte, de novembre 28, 2009

Boulevard, i fora la crisi!

Ara ha tocat anar a veure, amb uns amics, Boulevard, que s’està representant a la Villarroel. I un no es pot abstenir de comparar-la amb Un marit ideal. A hores d’ara, desconec si l’obra és original de Carol López, la directora que havia vist anteriorment a “Germanes”, però el cert és que està molt bé. Crec que la Carol dirigeix ara la Villarroel; bon temps per a la sala, aleshores. El guió, certament, no és gaire filosòfic, ni sociològic, ni psicològic: és, això sí, pur teatre; teatre en acció, teatre de picar pedra. L’obra, de l’estil de “Pel davant i pel darrera”, o de la més recent “Una comèdia espanyola”, no ha d’envejar res a cap d’elles, des d’el punt de vista de la teatralitat. Ben treballada, ben representada, ben pautada i conformada. Els actors i actrius, que potser no són tan bons com els més coneguts i reconeguts, m'ha semblat que estan molt ben dirigits i així acaben per fer una representació d’alta qualitat, sincera. El ritme de l’obra, ben trenat; la posada en escena, ben pensada; l’escenografia, austera, suficient, deixant el guió pràcticament nu, la qual cosa té més mèrit en els temps en què tot acaba per ser escenografia i efectes especials. Interessant l’ús del canó de projecció, en una línia en què ja vam veure a “mort d’un viatjant” i comença a ser habitual: apropem el teatre al cinema, sense perdre ni un xic de teatralitat. Després, cap a la cervesa. Així val la pena anar al teatre. Que n’aprenguin!

2 comentaris:

Criteri ha dit...

Fent cas omís a la teva crítica la meda dona va agafar tres entrades pel Marit ideal. Coincideixo molt en la teva valoració -el públic però potser al ser dissabte era més fred-. Jo afegiría que una part importantíssima són aquelles agudeses en el diàleg, tan de Wilde.

Evocacions ha dit...

Vau fer bé. La crítica que vaig fer no era dolenta per l'obra. Certament és remarcable l'aforística que Wilde deixa anar a l'obra. El teatre paga la pena.