Boulevard, i fora la crisi!

Ara ha tocat anar a veure, amb uns amics, Boulevard, que s’està representant a la Villarroel. I un no es pot abstenir de comparar-la amb Un marit ideal. A hores d’ara, desconec si l’obra és original de Carol López, la directora que havia vist anteriorment a “Germanes”, però el cert és que està molt bé. Crec que la Carol dirigeix ara la Villarroel; bon temps per a la sala, aleshores. El guió, certament, no és gaire filosòfic, ni sociològic, ni psicològic: és, això sí, pur teatre; teatre en acció, teatre de picar pedra. L’obra, de l’estil de “Pel davant i pel darrera”, o de la més recent “Una comèdia espanyola”, no ha d’envejar res a cap d’elles, des d’el punt de vista de la teatralitat. Ben treballada, ben representada, ben pautada i conformada. Els actors i actrius, que potser no són tan bons com els més coneguts i reconeguts, m'ha semblat que estan molt ben dirigits i així acaben per fer una representació d’alta qualitat, sincera. El ritme de l’obra, ben trenat; la posada en escena, ben pensada; l’escenografia, austera, suficient, deixant el guió pràcticament nu, la qual cosa té més mèrit en els temps en què tot acaba per ser escenografia i efectes especials. Interessant l’ús del canó de projecció, en una línia en què ja vam veure a “mort d’un viatjant” i comença a ser habitual: apropem el teatre al cinema, sense perdre ni un xic de teatralitat. Després, cap a la cervesa. Així val la pena anar al teatre. Que n’aprenguin!