divendres, de febrer 19, 2010

Vida plena

Quina vida més plena la meva si l'hagués viscut exacatament com la recordo
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , ,

9 comentaris:

Efrem ha dit...

Sí sí. Segurament la construcció de la recordada plenitud és obra de les buidors inrecordades. Segur que les desgràcies ténen les mans plenes de durícies de tant de treballar per l'ansiada obra faraònica de la plenitud, la que es recorda i la que es desitja pel futur. Però com en les piràmides, les petites formigues que la fan no són recordades, només es recorda al faraó; dóna més seguretat la sapiència dels triomfs que la dels fracassos, si hem de caminar, i fer un camí, enrajolem el terra amb màrmol de triomf, i no amb arenes de fracassos movedissos!

20 de febrer del 2010, a les 17:35
Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

O si la recordessis com l'has viscut

21 de febrer del 2010, a les 2:15
Maspons ha dit...

Això és molt bo perquè ens ajuda a tirar endavant.

21 de febrer del 2010, a les 14:56
Borjas el 1 ha dit...

"Nuestras vidas son los rios que van a parar a la mar que es el morir", esta frase casi siempre la recuerdo cuando los afanes de la vida me llevan a pensar en mi ego como único. ¿De quién son las obras que quedan, cuales pirámides milenarias, representan a los hombres que las hicieron o al monarca que las mando construir?. Si nos alejamos de la superficie del plano existencial de nuestra diaria vida, si hacemos un esfuerzo por levantarnos cual globo estratoférico, las penas se van convirtiendo en penitas y si más lejos, menos penitas.

21 de febrer del 2010, a les 17:19
Cecilia ha dit...

Vivim recordant i intentant buscar una vida plena; pot ser ens enganyem a nosaltres mateixos per construir un pensament de "subsistència", que ens faci adonar-nos que no tot està perdut, que la nostra vida té un sentit i que malgrat les dificultats de la vida ha valgut la pena esforçar-nos pel que crèiem correcte en aquell moment.

22 de febrer del 2010, a les 0:42
adria ha dit...

Albert! Acabo de llegir el teu comentari de que deixeràs de donar classes a la Universitat? Això sí que és un autèntic fracàs escolar...

Recordo moltes de les teves classes, molts dels teus comentaris i encara aprenc amb la teva filosofia de vida.

Falten professors amb la teva humiltat i sobren professors que parlen massa sobre la "feina d'educar". Falten professors amb la teva veu crítica i sobren prepotents. Falten pilotes per contractar a més Alberts Esteruelas i sobren pilotes fixes

22 de febrer del 2010, a les 15:48
Evocacions ha dit...

Efrem, jo no ho hagués explicat millor; es veu que estas entrenat (he he he); Jordi, no, no i no, el record, com veu Criteri, sempre té un punt de superior a la realitat; és optimistament selectiu. Tens raó, Jose, molta raó. Es curi´s, la gent només et valora la part més de "paper" que fas en el gran teatre dels blogs, però detalls com aquests passen desapercebuts. La distància, efectivament, allunya la pena. Cecília) ens coneixem? ENs enganyem, és cert, o no. Perquè és certa la veritat? Adrià, encara no plego, només perdo la sociologia i segurament la història, malgrat les valoracions dels estudiants. Ara, depèn del que m'ofereixen, me les piro. SUposo que el Conrad, sense haver parlat, ho sap, perquè m'ha proposat un parell de coses. Una és compartir amb ell (amb un catedràtic amb sis trams! Hòstia!. Però, com ve dius, hi ha molt fix. NO penso fer cap cosa de la què no sàpiga amb el cuento de "tue ets un franctirador", com de vegades m'han dit. Si pogués t'explicaria cada una.... Fes més blog, que et trobo a faltar.
ARa continuo al llit que estic fet caldo, encara.

23 de febrer del 2010, a les 13:56
Cecilia ha dit...

Mare meva jo tampoc ho puc creure! si això és així, realment seria una pèrdua tal com comenta l'Adrià.

Espero que el futur et doni més oportunitats com aquestes i que la teva feina continuï malgrat les adversitats.

Una abraçada d'una ex-alumna.

23 de febrer del 2010, a les 14:04
Anònim ha dit...

Els universitaris et necessitem Albert, no marxis!
Hi han poques assignatures que ens serveixin, i una d'elles és la teva!

16 de març del 2010, a les 10:45

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)