dimecres, de març 24, 2010

És revolucionari (2)

Dubtar

15 comentaris:

Borjas ha dit...

Evo, eso de que los demás te hagamos el post, y tu tam pancho observanfo, mirando, y leyendo lo que los demás intentamos averiguar sobre lo que tu quieres o quisieras, en fin, me parece un poquito aprovechado.

En esta puta sociedad llena de percebes adheridos a sus rocas de empresas, de prebendas de lujo, de gestores morales y científicos de los demñas cual doctrinales sabelotodos, en esta situación, sólo queda esperar, sobrevivir, malcomer, pagas desorbitados impuestos para la inutilidad de algunos políticos (mallescaigaunrayo) y cosas por el estilo.

Revolución, pero de un maremoto que llegue a los lugares o casa de putas donde se ocultan los miserables e inútiles que nos gobiernas (no todos ni todas), pero si la mayoría.

diría mas cosas revolucionarias para que las tamices por tu sedazo filosófico y me aclares las consecuencias inherentes al cabreo que portamos la mayoría de cotizantes de este puto país, Espña y dentro de ella el trocito de Catalunya.

Evocacions ha dit...

Borjas, enfócalo de otra manera. Yo digo algo, y lo dejo abierto, por eso,porque dudo, porque no podemso ser excesivamente dogmático. Imagina que pienso que vosotros tembién tenéis mucha razón. Des de que soy profesor, me voy curando de querer tener razón en todo, sin ser relativista. Que nadie me venga con demagogías, que no es mi intención.

Quim ha dit...

Em sembla que el dubte i la revolució són dos conceptes antagònics però no em facis gaire cas: dubto que aquesta afirmació sigui certa. En qualsevol cas hi ha maneres i maneres de dubtar. Hi ha un dubte agressiu, que intenta imposar-se i hi ha un dubte més introspectiu, més hamletià per dir-ho d'alguna manera.

Efrem ha dit...

Perquè? No ho veig en absolut així jo.

Dubtar és tant revolucionàri com pensar o com escollir racionalment, és una cosa que ens és inherent, i no per dubtar som revolucionàris em sembla, més aviat quan dubtem ens n'estem de fer res, no actuem pel canvi (=revolució) perquè no "sabem", no "creiem saber" i les raons (de les que no dubtem (gaire)) són les que d'alguna manera ens duen a actuar. No?

Ara bé, dubtar en aquesta situació determinada sí que és revolucionàri: dubtar quan no tens raons per dubtar, quan res et mena a dubtar i no obstant ho fas. Seria aquesta la revolució escèptica xD!

Evocacions ha dit...

Ah, Quim... I si la revolució només fos possible, mitjançant el dubte sobre ella mateixa? Algú hauria d'escriure un post sobre classes de dubtes....
Ah, Efrem... i si resultés que dubtant també generem accions contra tot allò que fa impossible la revolució (el canvi, aleshores el dubte en lloc de ser una inacció seria una acció positiva. Ah, la revolució escèptica..... què bonic seria....

Brian ha dit...

Estava dubtant si havia de fer un comentari, o no :). També dubto molt si cal fer la revolució.

Però, parlant seriosament, em sembla que entenc el sentit del que dius. Sigui o no revolucionari, el dubte es l'eina més poderosa que tenim per fer avançar el coneixement, la civilització i la convivencia. El problema sempre es el mateix: ens posem ràpidament d'acord en els grans principis, però a l'hora d'aplicar-els cadascú te la seva idea particular sobre com s'han d'aplicar.

Criteri ha dit...

Aquí han afinat els comentaristes, i l'autor. Jo diria que intel.lectualment dubtar és revolucionari, però un individu que dubti, que no tingui les idees més que clares i fins fanàtiques mai no serà un revolucionari.

Evocacions ha dit...

És que és això, criteri, el revolucionari cert, vertader, és precisament dubtar, dubtar i dubtar, perquè, jo diria que el Brian està d'acord i la resta també, el dubte et fa prendre en consideració els altres, dialogar amb ells, tenir-los presents. Com esteu fent en els vostre blogs, cercar referències, discutir, però sempre dient.... i si el Borjas, el Brian, El criteri, l'Efrem, el Noctas... fins i tot, i si l'Apañó té una mica de raó.... Dubtem, perquè és tan poc freqüent..... i tan sa mentalment...... que paga la pena. o no? DUbtar, però, no significa no tenir certeses, significa, aix´`o sí, tenir-les de forma diferent.

Borjas ha dit...

Caro Evo:

La duda te obliga a seguir buscando nuevas formas de rebatir al oponente que "no enemigo", a veces se pierden las formas por el miedo a aceptar la duda como si fuera un elemento negativo y falta de profesionalidad. Sres, si no lo sé hoy, miraré, investigaré e intentaré dar una respuesta aunque sea aproximada al asunto.

"Dudo, luego existo".

Quim ha dit...

"crec" que la revolució que ens proposa l'Evo és més intel·lectual que real. En un món intensament dogmatitzat, i estirant el concepte més enllà dels seus propis límits, es podria considerar el dubte com a revolucionari. Tot i així, considero que si ajuntem revolució i dubte el màxim que podem aconseguir és construir un oxímoron. M'imagino a Robespierre dubtant o a Hamlet fent la revolució i no puc evitar que se m'escapi el riure. Quan a Cioran li deien que era un nihilista, ell deia que no, que era un escèptic però que a vegades tenia la temptació d'anar més enllà. En aquest sentit penso que una revolució nihilista -si és que alguna revolució pot no ser nihilista- seria més exacte que parlar d'una revolució escèptica. L'escepticisme no avança i si intenta avançar el terme s'esgota. Per últim, confesso que m'aniria encantat a prendre cerveses amb escèptics - que no deixen de ser els meus semblants- mentre que els dogmàtics m'alteren la sensibilitat, però no "dubtaria" en fer la revolució si algun escèptic radical intentés governar el meu país.

Borjas ha dit...

Me gusta tu último comentario Sr. Quim, la vaca sorda debe de estar orgulloso de ti.

Noctas ha dit...

Dubtar del dubte també ho és?:)

Evocacions ha dit...

Mol bo Quim molt bo. No sé, però, si estic d'acord en què allò intelectual no és tan real. Penso, però, que cal entendre allò revolcuionari com allò que és vàlid però poc comú; és a dir, la revolució serà feta del dubte o no serà, perquè el dubte és bastant democràtic. Sobre el comentari del Noctas, em costa (no oblideu que sóc un simple professor. Dubtar del dubte? Apa, digueu la vostra (veus com m'escapoleixo, Borjas?)Dubtar del dubte....

Anònim ha dit...

Dubtar del dubte, pot ser el dubte de voler resoldre el primer dubte? és com respondre una pregunta fent una altre.
Crec que a vagades ens acomodem davant certs dubtes, perquè no volem saber la veritat o descobrir la realitat ( fins i tot la pròpia), és la comoditat/felicitat de no saber...

Anònim ha dit...

Mées que d0acord anonim

Evo