divendres, de març 26, 2010

És revolucionari (3)

El compromís

19 comentaris:

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

"Deixa que et parli d'amori de la llibertat
de viure edificant el nostre món"

Llavors, a partir del comentari que em vas deixar al meu bloc, tu afirmaries que la dissidència és contrària al compromís?

Evocacions ha dit...

El meu comentari va ser: "Bé, Jordi, bé. La lletra no m'agrada tant com d'altres, però té un no sé qué que la fa agradable. El problema que té aquesta cançó és que no és fàcil d'entendre, malgrat tot. Em refereixo a la dissidència de la què tu parles, que no és la mateixa que la dels que "es posen en contra". Tu parles de la dissidència bona, no sé si podríem dir "autèntica".
La dissidencia, en aquest sentit, és una dissidència compromesa. Convida els lectors a escoltar-la al teu blog: http://itaca2000news.blogspot.com/2010/03/la-dissidendia.html

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Sí, pero la versió que hi ha no és la bona, l'haig de canviar, aquella està a dues veus que sonen a l'´uníson però resulta que hi ha moments que cada una va pel seu compte ;)

Tornant, en tot cas, a la dissidència i el compromís, jo vull que tu me'n parlis més, podríem dir que sí que hi ha un tipus de dissidència dolenta? Podria ser tallar amb el compromís adquirit? Però, una altra cosa jo et volia preguntar, però: Joan Salvador Gavina és un dissident?

Gràcies, amic, per la teva atenció. Salutacions. Espero que vinguis als concerts, si no a tots, sí al 99,99 per cent ;)

Anònim ha dit...

El compromís és una responsabilitat que exigeix el seu compliment , no se fins quin punt és revolucionari.
en el meu cas acostumo ser un/a revolucionari en silenci, per por , per amor, per covardia..
suposo que algun dia aprendré a revolucionar en veu alta...

Evocacions ha dit...

S.i,, jo penso que hi ha una dissidència una mica dolenta: aquella que es dissentir per dissentir, com actitud estèetica; no m'atreviria, perèo, a dir que és totalment dolenta perquè la societat necessita que alg'u digui no. Si entres a classe i els alumnes esrendeixen a tu, no cal que t'esforçis. El dolent però és quean una persona sempre dissideix perquèegenera poca confiança i, aleshores, fa més mal que bée a la causa, per dir-ho aixi (m'han deixat un ordinador suiss i no m'aclareixo amb el teclat i els accents. Joan Salvador Gavina ées el dissident intel.lectual i espiritual, pero ées un dissident positiu, per dir-ho aixi. Podries fer un post tu o jo Jordi. Anonim: jo crec que alo revolcuionari ées allo que considerem important i que abunda poc; el silenci que tu guardes ées mées que revolucionari

Criteri ha dit...

Sobre això del compromís sempre m'he adonat d'una cosa: Quan es parla que tal personatge, artista, etc és una persona compromesa sempre ha de ser obligatoriament de la banda bermellona. Mai no es diu d'un missioner per exemple i molt menys d'una persona compromesa amb ideals conservadors. Coses de la semàntica.

Des de l'eclecticisme polític ho dic, com sempre.

Borjas ha dit...

Los auténticos compromisos no tienen por que tener color. Los compromisos rodeados de un séquito de Tv, radios, o demás. Son compromisos mediáticos y pagados por intereses electorales, pasada la necesidad del evento casi todos los conmilitones desaparecen y vuelven a sus cuarteles de invierno en sus casitas, hasta el próximo evento.

Ayudar a los demás no tiene bandera, y si la tiene algo huele a podrido en Escocia.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Criteri, amb tots els respectes, és normal i més que evident que es parli només d'artistes compromeses quan ens referim a alguns que són vermells, però també negre-vermells i negres, perquè s'entén que són artistes compromesos amb la causa, i la causa és canviar el món que va perdre l'horitzontalitat social del paleolític i que avançant per dins del neolític va començar a fer una estructura piramidal i jeràrquica de la societat. Estar compromès és estar compromès amb la gent amb el poble lluitar contra els ideals de competitivitat, individualisme i excel·lència que propugnen les dretes...

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

... i per aquest motiu, Borja, ajudar els altres sí que té bandera, o quins són els corrents ideològics que propugnen la solidaritat, l'ajuda mútua, la cooperació? Una cosa és a vegades la ideologia i una altra el que fan alguns que diuen que són d'una ideologia o d'una altra. Analitzem els valors que propugna cada corrent ideològic i ja veurem, ja, aquells que són solidaris o no. Com el concepte dissidència, el concepte 'compromís' és ambigu, que no imprecís (un concepte no és imprecís, la forma d'aplicar-lo sí). Un feixista pot ésser una persona que adquireix compromisos, però no té perquè creure ni sembla que cregui, a priori, en el concepte solidaritat. Tots els avantatges socials que han aconseguit aquelles persones 'compromeses' en el sentit que ho són alguns artistes sí que ho són de solidaris, la democratització de les estructures dins les administracions públiques (càrrecs elegits, per exemple), escola pública, sanitat pública, transports públics, etcètera (totes les coses que estan lluny de ser el que és el mercat lliure, la competitivitat, les empreses privades, etcètera, que no estan basades precisament en la solidaritat, la cooperació social i l'ajuda mútua sinó en la forma de creure específica del liberalisme i la dreta)

Borjas ha dit...

He conocido y conozco "fascistas" muy buenas èrsonas, y por otro lado he conocido y conozco solidarios y demócrtas que son puros fascistas. Osea que hay un error en el camino, y me dirás, bueno la ideología no hay que basarla en la postura o actitudes personales de los indivíduos, entonces hay un error. Ahora vivimos un momento dulce respecto a la solidaridad, cuanto durará hasta que la historia demuestr su equivocación, pués siempre pasa lo mismo.

Noctas ha dit...

Pels temps que corren deu n'hi do lo revolucionari que és comprometre't amb alguna cosa!!!

Efrem ha dit...

Jo diria que pot ser-ho, o semblar-ho... Perquè depèn sempre d'allò amb la qual cosa hom es comprometi: el compromís amb un règim establert és antirevolucionàri.

El compromís en si mateix, si bé és necessàri per a una revolució (virtud de la fermesa) no és revolucionàri en sí mateix, com sí que ho seria per exemple això del que parleu: la dissidència. Primer es dissideix i després s'adquireix la responsabilitat necessària envers aquesta dissidència, que portada al seu extrem diria que sí que és el compromís.

El compromís és subratllar una actitud o un pensament, fer-la més vigorosa, ajudar-la a que arribi a la seva finalitat. Responsabilitat envers la creença.

I em quedo amb el que diu Sr.Noctas, amb la facilitat que hi ha avui per "passar de tot", comprometre's, si no és revolucionàri, li falta ben poc!

Evocacions ha dit...

Bon aclariment, Efrem

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Efrem, molt bona intervenció. Hi estic d'acord, a més quadra totalment, entenc jo, amb la lletra de la meva cançó:

"La dissidència...
la dissidència absoluta,
la dissidència física i mental

Portaran les flors
-les de la primera primavera-
ens parlaran de la seva llarga espera,
d'un paradís que mai no hem viscut

T'obriran les mans
perquè puguis anar-hi amb saba nova
si no t'agrada molt com són les coses
i t'estimes més...

la dissidència,
la dissidència absoluta,
la dissidència física i mental

Tenen clar que el món
ha canviat poc durant la seva història,
només cal fer una mica de memòria...
tant que hem guanyat i tant que hem perdut!

Et proposaran
que et repensis el món, la teva vida,
la llibertat té una adreça compartida
i un nom que saps molt bé...

la dissidència,
la dissidència absoluta
la dissidència física i mental"

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Per cert, si algú vol escoltar la cançó que no vagi a l'enllaç que va dir Evocacions perquè aquella versió era un prova que té molts errors en la coordinació de les veus. Us recomano la següent, malgrat que encara té algun error en el ritme, en algun lloc (amén d'alguna desafinada):

La dissidència

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Borja, això de portar la contrària per sistema arriba al fet que es diguin coses increïbles. Tu coneixes feixistes i que a més són MOLT bones persones. Bones persones per qui? Aquell que imposa la seva llei amb autoritat, ARBITRARIETAT i VIOLÈNCIA és una bona persona? Per qui? A vegades cal definir no sol el concepte sinó també el context. Bona persona, per qui? quan? com? per què? per a què? Comences dient "Ayudar a los demás", jo et parlo de "solidaritat" (Els feixistes difícilment ho són, per pròpia definició, ni els feixistes, ni el feixisme, que no sempre tenen per què ser la mateixa cosa) I ara em surt parlant de "buenas personas", vas canviant l'adjectiu segons et convé més per portar la contrària de manera ideològica i "lingüística" sistemàticament; al país on tothom és del Barça, jo vull ser del Madrid, per quin motiu? No hi entraré.

Una persona és comunista en la mida que es comporta com a tal, no pel fet de pertànyer a un partit que es fa dir comunista. La gent canvia de grups o ideologies per modes i per diversos interessos, polítics, socials econòmics. Tu és el que de nou tornes a manipular allò que es diu, la ideologia sí que hi ha que basar-la en la postura o actitud dels individus i, especialment, en els seus actes, no en les preferències d'autoetiqueta político-ideològica, que és el que jo estava dient de manera evident.

Tranquil, ja t'entenc: el dia que ningú et miri a la cara, no tinguis feina, estiguis arrossegant-te pels carrers, tinguis una malaltia greu, i demanis ajuda als altres, et diran, no podem ajudar-te perquè el concepte de solidaritat és un error històric

Óscar ha dit...

Encuentro la letra de Jordi, oportuna y honesta.
La disidencia si se teoriza deriva en cientos de componentes que olvidan el objeto de su discusión.
La disidencia no se teoriza, es vivida.
Como la Revolución. No se puede plantear de forma obsesiva, esta siempre es sorpresiva e inmadura.

Soy disidente. No siempre, no a cualquier precio. Lo soy porque me conozco no porque quiera serlo. Por esto, hay lugares a los que no debo, ni quiero acceder. Aros por los que no puedo saltar porque tengo la cabeza muy grande. Y aunque lo hiciese sólo fingiría que me lo creo.
Hace tiempo decidí caminar con mis pies, pensar por mí, permitirme sentir y hablar con mis palabras. Por eso soy disidente, es un compromiso conmigo mismo y a su vez con lo que nos es común. Sólo puedo ser disidente por aquello que me comprometo y que es más grande que “mi mismo” (Self REAL).
(Esta es parte de mi entrada de Blog)
Vosotros me ayudásteis a plantearme la cuestión.
Gracias por todas vuestras discusiones, son muy enriquecedoras.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Óscar, no sé si entre todos te hemos ayudado a plantearte la discusión, lo que sí que te puedo decir es que me acabas de iluminar del todo, vaya me has dado la solución, tu intervención ha sido muy sabia para mí, creo que tienes la razón, cuanto más se intente definir más nos vamos a alejar de aquello que queremos decir, así que lo bueno es sólo apuntar el concepto y poco más. Tu intervención me ha sido super enriquecedora. Gracias, de todo corazón