Abdó Martí a Alella

L’art de l’Abdó Martí, que perdoni la gosadia d’un ignorant, l’entenc com un art que és metàfora pura i diàfana expressió. En el lloc exacte on ens trobem amb la diària relació cultural amb el llibre (Girar Full, 2008), en la línia més avantguardista de la transmutació d’objectes (Punt de lletra, 2008) ens presenta una interpretació filosòfica sobre el llibre (Títol desconegut, 2008), sobre la lectura i el lector (Reflexió, 2008) i sobre la caducitat del coneixement, sobre la memòria i sobre l’oblit (Caducitat, 2008).

En certa manera, la seva obra és també un tractat d’humilitat de la quotidianitat, perquè està clar que la vida diària a més a més de ser modesta és humil. És així com a partir de les transmutacions dels contraris (Reflexions, 2009) s’impulsa a més enllà de l’individualisme.

Com experiència, joc i experimentació, mentre passegem per l’exposició l’Abdó mou una escultura seva (Reflexions, 2009) i ens permet gaudir de l’harmonia del ball de les pedres en un efecte tant sorprenent com inesperat; com a professor i lector no he pogut deixar de pensar aleshores en totes aquelles explicacions sobre temes complicats que, com per art de màgia pedagògica –i pura sort atzarosa- s’esdevenen en comprensió quasi banal.

Jo he pensat que l’Abdó fa un art de l’expressió i de la denotació per integració de contraris. Quan ens explicava les seves composicions ens ha dit que li diguéssim allò que ens suggeria. Ens ha deixat “fer l’obra” perquè l’art de l’Abdó Martí és art radicalment democràtic. En sentirem el seu nom mentre l’agraïm el que fa.

PD. Perdoneu-me aquest petit exercici de descripció que no fa justícia a l’artista. Si tingués permís, us posaria les obres que exemplifiquen el que dic, però només he trobat una.