Zweig, el gran escriptor, ho va expressar clarament en el seu assaig sobre Erasme: la dependència econòmica de l’intel.lectual és també, i quasi necessàriament, una dependència de les seves idees. Es tracta d’allò que el poble, sàviament, descriu com l’impossibilitat de no mossegar la mà que et dóna de menjar.
“Pero que el intelectual se emancipe no entra dentro de las previsiones de un mundo aún semimedieval. El marcado escalonamiento social separa claramente unas clases de otras: los príncipes, terrenales y eclesiásticos, los clérigos, los gremios, los soldados, los funcionarios, los artesanos, los campesinos, cada clase es un grupo rígido, cuidadosamente amurallado contra cualquier intruso. En este orden del mundo aún no hay sitio para los intelectuales, los creadores, los eruditos, los artistas independientes, los músicos.” p. 41.
Hem tornat al món anterior a l’humanisme. Però no és enyor de l’humanisme el que m’ anima, més aviat és una desenyorança del medievalisme el que em commou.
“Los honorarios, que más tarde garantizarán la independencia, no se han inventado todavía. Al hombre de espíritu no le queda otra elección que servir de alguna manera a las clases dominantes, ser sirviente de un príncipe o de Dios. Puesto que el arte aún no es un poder, teien que buscar favor en casa de los poderosos o ser favorito de un señor caritativo, mendigar aquí una prebenda y allí una p ensión, tiene que doblegarse (...) y engrosar el círculo de la servidumbre. Si no quiere morirse de hambre, tiene que halagar al vanidoso con dedicatorias, asustar al miedoso con panfletos, cortejar al rico con cartas mendicantes. Incesantemente y sin ninguna seguridad, en casa de un mecenas o de muchos, se repite esta lucha indigna por el pan de cada día” p. 41-42.
No és mai més digne l’opressor que l’oprimit. El més indigne de tots els homes és aquell que, criticant la indignitat de la dependència, s’esdevé un col.laborador de qui la instaura, per tal de, tot continuant criticant la dependència, poder establir-la.
Zweig, Stefan (1938, cito per 2005). Erasmo de Rotterdam. Triunfo y tragedia de un humanista. Barcelona: Paidós.
Entrades
3 comentaris:
Entenc perfectament a Zweig. Però la seva visió no sé si és la d'una persona acobardada o una que constata. La meva podria ser la d'un insensat, que defensa els que van al seu aire, creadors, etc i els insensats que xerren "lo que no deben" tot i lo perillós que és.
Tot intel·lectual serveix a una idea i, així, difícilment podem parlar d'independència. No crec en la figura del pensador lliure i aïllat de les influències de la societat que la criat i on viu. Em sembla una caricatura.
Perdoneu el retard; la "feina" no perdona. Em sembla, no sé, que la feina no és la de no respondre o defensar una idea, sinó defensar-la amb certa "vegonya", per dir-ho així. Cal ésser el més cautelós possible.
Publica un comentari a l'entrada