divendres, d’abril 01, 2011

El petó d'aquella tarda


El petó d’aquella tarda ens enverdí l’ànima i la sang. Després ens abraçarem i, a poc a poc, desapareguérem.
I és que, amb els anys, un hom es torna més romàntic...

6 comentaris:

Clidice ha dit...

Si que ho teniu això els homs :)

Criteri ha dit...

ai la primavera...
Potser sí que és veritat això que dius,mmm

Evocacions ha dit...

Van ser els arbres...

TxesSski... ha dit...

La preciosa primavera ens floreix com arbres, ens apropa a la natura, ens deixa sentir...

Evocacions ha dit...

A TxesSski, que dolça vida la teva, gugint del mundanal ruido, muntanya amunt. Quins gelos....

Marc ha dit...

sempre m'has fet riure 8en el bon sentit) ets singular, ja toca trobar-te a la vida algú com tu. gràcies per existir