Barcelonisme liberal o neoliberalisme madridista.

Si no coneixessim un munt d’opinions superficials, jo diria que aquella que afirma que no cal barrejar el futbol amb la política és la més ridícula i banal de totes. I us ho dic sabent que en la llista de les banalitats en tinc un lloc reservat, fet que, per altra banda, no em desagrada.  Cap banalitat però comparable a la de no barrejar política i futbol.... El futbol forma part de la política, com els hospitals (i els metges, i els medicaments, i les epidèmies).

Ben mirat, és enganyós que s’entengui que un, el futbol, i l’altra, la política, transcorrin separats perquè aleshores s’entén la política només com a política de partits (però no de futbol). Mireu, és bo que futbol i política estiguin relacionats i és bo, i saludable, que aquesta idea confongui els polítics.

Pensem en el Barça i, qui pugui, que pensi en el Madrid. El Real és un equip que representa, en l’actualitat, les relacions líquides de les que parla el flamant premi Cervantes Zygmunt Bauman. Les relacions líquides són relacions de consum, de poc compromís o per un curt espai de temps, de canvi constant, de relacions superficials i passatgeres El Barça, però, representa, encara, el poder de la tradició, de la planificació a llarg termini, de la paciència, del lligam, de l’arrel. Així, el Madrid canvia d’entrenadors sovint, i el Barça, no. Per això, els jugadors són allò que caduca com l’aire que respirem, mentre que en el Barça continuen més anys. La política esportiva Kleenex front al mocador de tela. Per això és l’economia contra el treball; el capitalisme de casino front al capitalisme de l’Estat del Benestar. Periodisme seguidista, front a periodisme d’opinió; enaltiment de la mentida, front a enaltiment de la veritat. No ens estranya que a Madrid es valori l’eficàcia de l’entrenador per sobre de tot, mentre que a Barcelona l’eficàcia de l’entrenador va de la mà amb l’educació de l’eficàcia.

A més a més, però, la secció de futbol del Barça és la voluntat d’inserir-se en un món que no va bé i col.laborar a mitigar les injustícies, mentre que el Madrid és la voluntat d’inserir-se en el món de l’empresa; el Barça surt al món i produeix beneficis; el Madrid se’n beneficia i produeix beneficis a qui ja en té de beneficis.

El Barça és Guardiola, és el respecte, és l’humilitat, l’educació, la temperança, però també la rebel.lia del moment; el Madrid és la justificació constant mitjançant les tècniques de la publicitat, dels desviament de la mirada, de l’assessoria d’imatge; el Barça és el creixement personal i la competència amb un mateix; el Madrid és la mirada a l’altre i la competència directa i indirecta. Esforç, per un costat, lluïment per l’altre; Modèstia o enaltiment; ésser estimat o cercar l’estima; companyerisme o falsedat. El Barça és el liberalisme; el Madrid el neoliberalisme.

Per això sóc del Barça.