divendres, de maig 06, 2011

Barcelonisme liberal o neoliberalisme madridista.

Si no coneixessim un munt d’opinions superficials, jo diria que aquella que afirma que no cal barrejar el futbol amb la política és la més ridícula i banal de totes. I us ho dic sabent que en la llista de les banalitats en tinc un lloc reservat, fet que, per altra banda, no em desagrada.  Cap banalitat però comparable a la de no barrejar política i futbol.... El futbol forma part de la política, com els hospitals (i els metges, i els medicaments, i les epidèmies).
Ben mirat, és enganyós que s’entengui que un, el futbol, i l’altra, la política, transcorrin separats perquè aleshores s’entén la política només com a política de partits (però no de futbol). Mireu, és bo que futbol i política estiguin relacionats i és bo, i saludable, que aquesta idea confongui els polítics.
Pensem en el Barça i, qui pugui, que pensi en el Madrid. El Real és un equip que representa, en l’actualitat, les relacions líquides de les que parla el flamant premi Cervantes Zygmunt Bauman. Les relacions líquides són relacions de consum, de poc compromís o per un curt espai de temps, de canvi constant, de relacions superficials i passatgeres El Barça, però, representa, encara, el poder de la tradició, de la planificació a llarg termini, de la paciència, del lligam, de l’arrel. Així, el Madrid canvia d’entrenadors sovint, i el Barça, no. Per això, els jugadors són allò que caduca com l’aire que respirem, mentre que en el Barça continuen més anys. La política esportiva Kleenex front al mocador de tela. Per això és l’economia contra el treball; el capitalisme de casino front al capitalisme de l’Estat del Benestar. Periodisme seguidista, front a periodisme d’opinió; enaltiment de la mentida, front a enaltiment de la veritat. No ens estranya que a Madrid es valori l’eficàcia de l’entrenador per sobre de tot, mentre que a Barcelona l’eficàcia de l’entrenador va de la mà amb l’educació de l’eficàcia.
A més a més, però, la secció de futbol del Barça és la voluntat d’inserir-se en un món que no va bé i col.laborar a mitigar les injustícies, mentre que el Madrid és la voluntat d’inserir-se en el món de l’empresa; el Barça surt al món i produeix beneficis; el Madrid se’n beneficia i produeix beneficis a qui ja en té de beneficis.
El Barça és Guardiola, és el respecte, és l’humilitat, l’educació, la temperança, però també la rebel.lia del moment; el Madrid és la justificació constant mitjançant les tècniques de la publicitat, dels desviament de la mirada, de l’assessoria d’imatge; el Barça és el creixement personal i la competència amb un mateix; el Madrid és la mirada a l’altre i la competència directa i indirecta. Esforç, per un costat, lluïment per l’altre; Modèstia o enaltiment; ésser estimat o cercar l’estima; companyerisme o falsedat. El Barça és el liberalisme; el Madrid el neoliberalisme.
Per això sóc del Barça.

7 comentaris:

laura ha dit...

Tu també?? NO ho hagués dit mai!! Molt bó l'escrit tot i què hauriem de parlar d'aquest Barça, que no sempre ha estat així, ni sempre ha representat els valors que els otorgues.
Sincerament, gràcies a Déu que s'han acabat els clàssics.

PD: El septembre torno per acabar pedagogia.

Laura

Clidice ha dit...

Per què no? Si destil·lem aquests Barça i Madrid en un alambí, de ben segur que n'extraurem les teves conclusions, vàlides per tantes i tantes coses. Continuitat vs cogeeldineroycorre i el que es cregui que la política no l'afecta, que pensi que només, per prémer el botó del llum i que aquest s'encengui o no, ja ha calgut una pila enorme de decisions polítiques. Algú es pot creure que "no va amb ell"?

Bon cap de setmana. I visca el Barça :)

Brian ha dit...

Estic d'acord en que la política (en aquest cas més aviat diríem la politiqueria) es barreja amb tot, i per tant amb el futbol. Però, deixem ser una mica tocacollons: ¿de veritat et creus que en aquest joc d'ous, que és la política del futbol, el Barça representa el sumum de les virtuts i el Madrid el sumum dels vicis?

Deixem recomanar-te un article del Joan Ollé que vaig llegir l'altre dia, que venia a desmitificar aquesta mena de "Els Pastorets" que s'han muntat, amb el Guardiola en el paper de arcàngel Sant Gabriel i el Mou en el de Satanás, i que acabava així:

"Estic d’acord amb el nostre míster que som un país molt, massa petit (i, pitjor encara, amb voluntat d’anar a més) si seguim xifrant el nostre orgull i futur en l’efímera eufòria o consol de massacrar l’enemic en la innocent metàfora de la gespa, obviant qüestions més importants. Servidor, si fos coŀlegiat, trauria targeta vermella a tanta tonteria."

Evocacions ha dit...

Laura, ja veus, jo també! Una mica fart de clàssics, també.
Clídice, i tant que es pot destil.lar!
Brian, no et deixis portar per opinions com les d'Ollé. Certament, no es tracta de quin és el bé i quin el mal, sinó de pensar a partir de dos models. I no oblidem que tot fa món; és a dir, que liberalisme i neoliberalisme coexisteixen i nosaltres podem dir quin és el model "millor". En aquest sentit, la comparació és ben bona. La vaig inventar a classe (explicada és més llarga). Si comparem, avui, com funciona un club i l'altre, observem que darrera s'impulsa un món o altre i la qüestió no sols és important, sinó que és de cabdal importància per l'esdevenidor. La resistència, per dir-ho així, ha de prendre formes diverses. En aquests cas, Ollé, va ben errat en no donar importància al futbol com a estratègia de canvi social.

Criteri ha dit...

"l'estratègia social", la seva importància queda de manifesta en el paper del Barça, com a eina de cohessió social. Ara bé,també és cert les victòries tangibles s'obtenen fora dels estadis.

farrero14@gmail.com ha dit...

Albert, espectacular. Mercès per continuar defensant "el respecte, l’humilitat, l’educació o la rebel.lia del moment" que, com molt bé saps, tant li molesten al pensament dominant o al no-pensament, també establert. Salut, company.

Evocacions ha dit...

Criteri, d'acord. No hem de donar més importància de la que té al futbol, però, no ens oblidem: en té molta. ës l'exemple de com una institució que respón a uns ideals i manera de fer acaba sent més "eficient" que una altra. Això és així.
Jordi, gràcies. Una llàstima no poder anar a sentir-vos la xerrada sobre Elies.