dimecres, d’octubre 12, 2011

Psicoanàlisi

Les persones són com els estels: si les mires el que veus el seu passat.
o potser preferim...
Les persones són com els estels: si les mires no les veus a elles sinó que veus el seu passat.

7 comentaris:

laura ha dit...

Doncs als temps que tenim, crec que és més maco el passat de les persones que el present.
Encara que el present d'un estel per a nosaltres sempre serà passat per ells ( per allò de la velocitat de la llum...)Un etern passat. Com moltes persones si.

Criteri ha dit...

Tu que en saps molt:) jo sóc bastant lluç en això. Ara, el que dius és veritat, tant observant una persona com és fisicament o com actua.

Clidice ha dit...

Una vegada vaig llegir una dona que deia: el meu cos explica la meva història, si el modifico nego tot allò que he viscut. Ara que, comparar-nos amb els estels, és infinitament més poètic. Malgrat que, a vegades, l'efecte Doppler pugui dur-nos a engany.

Paraula de pas: mente. Ara ve quan m'espanto. Bon cap de setmana.

adria ha dit...

Escolta Albert: d'on ha sortit aquest Apañó? No serà que tan escoltar la Cope has fet amistats perilloses?¿?

Evocacions ha dit...

Sí Laura, la societat envelleix, quan el passat té més presència que el present és que vivim més de records. La crisi ens fa, per tant, envellir.
Criteri, em crida molt l'atenció els canvis en la fesomia de la gent amb el temps. Tenim un enorme poder sobre els gens.
Clidice, la paraula mente t'ha sortit per allò de l'hoponopono. Lo de la poesia no m'ho prenguis en compte: el vaig escriure en un moment de debilitat.
Adrià, sí, són persones de la vida. De tant en tant, discutim. Res important. La seva situació és tan difícil que no representa cap perill en cap discussió. Imagina que amb una postura autoritària em diu a mi que sóc doctrinari. I aguanto i no li faig veure aquesta contradicció.

adria ha dit...

Un dia a classe vas preguntar:

-quants de vosaltres no us importaria tenir un fill radicalment oposat a la vostra ideologia?

resposta: totes les mans aixecades

llavors vas dir: aquest és el problema...hi han certes ideologies que sempre s'encarregaran que els seus fills surtin com ells volen (no cal dir a quines ideologies ens referim)

Tan de bo hi haguéssin més professors com tu

Evocacions ha dit...

Adrià, me n'alegro de tornar-te a llegir, perquè de vegades dubtava si "entenies" el meu blog, els enllaços, els "amics". Veig que sí. No recordava l'anècdota, la veritat. Suposo que havia llegit feia poc "El enigma de la infancia", que tant em va influir. El que dius, venint de tu que eres molt crític és un orgull per a mi. I, certament, no treballo per la lloa, però quan la lloa es produeix em reconforta estar preparant la difícil classe de demà. Gràcies.