L'últim Nadal de veritat

1. La ràbia (continguda, lògicament) de veure al senyor President del govern jurant el càrrec sobre la Bíblia i alhora volent passar les festes religioses als dilluns. La Bíblia sobre la que jurà no la vaig veure, però molt seria més coherent que fos “Camí de servitud” de Hayek ja que és la seva voluntat la que seguirà i no la del Déu del Nou ni l’Antic Testament. Llàstima! Ara trobarem a faltar la religió: els seus excessos ens semblaran poca cosa i les seves bones obres manà. Pere això, novament, a casa hi ha hagut un gran Pessebre.

2. Mentre el govern dels millors (que ningú rigui) es queixa del robatori que pateix per part d’Espanya descompta als funcionaris l’IRPF de la paga extra sense que hagin cobrat la paga extra. I clar, els funcionaris no poden dir que els roba Espanya i els roba Catalunya, perquè, al capdavall, només és un error. Serà que estic llegint Homo Sacer, de Giorgio Agamben, o serà altra cosa, però tinc tota la impressió d’estar en un camp de concentració. Impotent davant la confusió de fet i dret sense cap garantia democràtica. Perquè, si és un delicte, un robatori, no és una errada i si és una errada hauria d’haver conseqüències.

3. Un aforisme: Amb l’ètica del treball, per Sant Esteve el principal eren els canalons; amb l’ètica del consum, són els calerons.

4. Bon Nadal, macos. A veure si els Reis em porten un ordinador (a casa fem Reis. El caga tió és una merda)