Testimoni Mentirhausen

Amb La contra de La Vanguardia passa el mateix que amb els cineclubs: tothom la segueix (o assisteix) des de bon començament. El cert és que és un espai que ha anat guanyant terreny entre els lectors i lectores assidus dels periòdics. I amb raó, certament. Ahir publicaven una entrevista amb Enric Marco, expresident de l’Amical Mauthausen. Enric Marco va dir que havia estat pres al camp de Flosenbürg, i era mentida [o potser caldria dir que no era del tot veritat]: mai no va estar al camp, ni en aquest, ni en cap altre. També va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca, una Creu de Sant Jordi de capa caiguda, i ja amb moltes "irregularitats". I això voldrà dir quelcom.

Declarava, el senyor Enric: “Mintiendo sobre mí, transmitía mejor mi tragedia y la de mis compañeros”. I jo estic bastant d’acord amb Enric Marco; perquè, en quina mesura, ens podem preguntar, el testimoniatge dels supervivents dels camps d’extermini nazi són un bon testimoni? No hem dit que l’horror no es pot explicar? No hem parlat de la vergonya dels supervivents? no sabem que els millors mai no tornen? Aleshores perquè és més fals el testimoni del senyor Enric que el de Primo Lévi, per exemple? Al capdavall, només disposem d’un part dels testimonis, la part del mig, aquells que ho van viure i ho van explicar. En realitat, però, "els del mig" no ho van viure tot, ni van explicar-ho tot; no van habitar la mort pròpia. Ens queden els testimonis que van morir, i que, per tant, no van poder fer memòria; i ens quedava també el testimoni que, com el del senyor Enric, no ho van viure però ho van explicar. I entre tots els testimonis anem completant la història de l’horror. Certament, com deia l’enigmàtic i críptic Agamben en Lo que queda de Auschwitz, citant Feldman: “ No es posible realmente decir la verdad, testimoniar desde el exterior. Pero tampoco es posible, como hemos visto, testimoniar desde el interior. Me parece que la postura imposible y la tensión testimonial de todo el filme [es refereix a Shoá, el documental impressionant de Lanzman] consisten precisamente en no estar ni simplemente dentro, ni simplemente fuera: sino paradójicamente, dentro y fuera a la vez” p. 35

Deia Frankl que al pres alliberat “... va arribar el dia de la seva vida en què tot li va semblar com un bell somni, també va arribar el dia en què tot el que havia viscut al camp ja només li semblava un somni pervers” p. 104. Al capdavall, gairebé una mentida.