A Sevilla, fa uns dies, vaig llegir-me un altre llibre d'Italo Calvino que, malgrat ser força reconegut, no va entusiasmar-me, excepte per dos cites, una de les quals us porto a col.lació avui que m'envaeix una certa tristesa. I no sé si la tristesa és deguda a aquest vent de la tarda, a que fa bastant temps que he estat massa ocupat o per solidaritat, i una enyorança que ja comença, amb l'Esteve.
"I en Polo:
-L’infern dels vius no és alguna cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai”. CALVINO, Italo,
(1985). Les ciutats invisibles. Barcelona: Empúries, pàgina 162.

