Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Italo Calvino. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Italo Calvino. Mostrar tots els missatges

dijous, de març 08, 2012

Als que no sou infern

A Sevilla, fa uns dies, vaig llegir-me un altre llibre d'Italo Calvino que, malgrat ser força reconegut, no va entusiasmar-me, excepte per dos cites, una de les quals us porto a col.lació avui que m'envaeix una certa tristesa. I no sé si la tristesa és deguda a aquest vent de la tarda, a que fa bastant temps que he estat massa ocupat o per solidaritat, i una enyorança que ja comença, amb l'Esteve. 

 "I en Polo: 
-L’infern dels vius no és alguna cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai”. CALVINO, Italo, (1985). Les ciutats invisibles. Barcelona: Empúries, pàgina 162.

divendres, d’abril 16, 2010

Amb l'anonimat de la incultura

"Començaven els duels, però com que el sòl era cobert de carcasses i cadàvers, es movien amb dificultats, i allà on no podien arribar, es desofogaven amb insults. Llavors era decisiu el grau i la intensitat de l'insult, perquè segons que l'ofensa fos mortal, sangonent, insostenible, mitjana o lleu, s'exigien diverses reparacions o a vegades odis implacables que eren traspassats als descendents. Per tant, l'important era entendre's, la qual cosa no era fàcil entre moros i cristians i amb les diferents llengües mores i cristianes per entremig. Si copsaves un insult indesxifrable, ¿què hi podies fer? Et tocava aguantar-te'l i potser quedaves deshonrat per tota la vida. Per això en aquesta fase del combat entraven en joc els intèrprets, una mena de tropa ràpida, amb armament lleuger, muntada dalt d'uns cavallets, que anaven amunt i avall, caçaven al vol els insults i els traduïen de cop a la llengua del destinatari". Italo Calvino, El cavaller inexistent, Edicions 62, p. 34.
Absurd, com totes les guerres.

diumenge, d’abril 11, 2010

L'escriure, l'escriptor i l'escriptora

Feia temps que no llegia altra cosa que assaig. Estic cansat i torno als meus orígens de lector enamorat, com he recuperat les ganes d'escriure, de mal escriure: “No, escrivint no m'he fet pas més bona: només he consumit un xic d'ansiosa i inconscient joventut. ¿Què em valdran aquestes planes descontentes? El llibre, el vot, no valdrà pas més del que tu vals. Que escrivint salvi l'ànima, no és cosa feta. Escrius, escrius, i la teva ànima ja s'ha perdut” Italo Calvino, El cavaller inexistent,Edicions 62, p. 64.

dissabte, d’abril 03, 2010

He aproftat

He aprofitat les vacances per fugir de les tristes guerres i he anat a un país neutral. I m'he llegit un llibre (només un, perquè també existeix la família): El cavaller inexistent, de l'indispensable Italo Calvino (Edicións 62). Us aniré posant alguna cita, abans de tornar a La revolució:

"Sovint el poder absolut fa perdre tot fre àdhuc als sobirans més atemperats i origina l'arbitrari” p. 64 . Dedicada als que encara creieu en el tripartit i en el conseller Maragall.

He vist algunes arquitectures feixistes, a Itàlia.
No ens enganyem, l'arquitectura feixista, amb la seva grandiloqüència, m'agrada, perquè situa l'home en una escala inferior a la que estem acostumats, una escala inferior respecte els símbols: té quelcom de platònica. No sé... Et posa en el teu lloc.


Dos cavallers inexistents