"De ben segur, una persona que hagi tingut alguna experiència amb els nazis sap que dels camps que governaven ells no es podia esperar res de bo. Tammateix, el primer xoc en entrar dins del món dels crematoris és el més decisiu. L'economia de l'aniquilació exigeix, de fet, que sigui el més decisiu. D'aquí ve que els cossos nus haguessin de caminar i córrer per la neu, esperar dins d'una barraca, exposats al corrent d'aire i un altre cop córrer per la neu, després d'haver-te pres la roba interior de llana, les vestimentes d'hivern, les peces d'abric". Boris Pahor, Necròpolis, p. 174
Llegint aquest passatge se m'ha presentat al record els dies en què vaig fer el servei militar. Concretament el dia que un caporal, un noiet de Berga que estava fent la mili com tothom, ens va amenaçar amb anar a córrer per pedres amb el típic cos a terra (d'aquí la gràcia de les pedres), un noiet patumaire que a hores d'ara deu ser, segurament, pare seriós i comercial eficient. També m'ha vingut al present el dia que un sargent va preguntar "qui no sabia com funcionava un fusell" (després d'unes quantes pràctiques explicades malament) i com, després de dir que no sabia res de res (havia estat fent altres cosetes), em va llençar el fusell amb força mala llet. No el vaig agafar i, per tal de compensar la deixadesa, viag fer una pila de voltes al pati amb el fusell en alt, com en les pel.lícules americanes. Res de l'altre món, però, perquè aleshores jugava a volei i estava en bona forma. També m'ha vingut a la memòria aquell mossèn (o el que fos que era) parlant de Plató en una xerrada soporífera on vinculava la teoria de les idees a Déu, i com em va arrestar després de preguntar-li si em podia dir en quin llibre parlava de Déu Plató. I és que els camps de concentració els podem entendre bastant bé des de la nostra santa vida quotidiana.

