Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Necròpolis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Necròpolis. Mostrar tots els missatges

dilluns, d’agost 02, 2010

El mal és banal

"De ben segur, una persona que hagi tingut alguna experiència amb els nazis sap que dels camps que governaven ells no es podia esperar res de bo. Tammateix, el primer xoc en entrar dins del món dels crematoris és el més decisiu. L'economia de l'aniquilació exigeix, de fet, que sigui el més decisiu. D'aquí ve que els cossos nus haguessin de caminar i córrer per la neu, esperar dins d'una barraca, exposats al corrent d'aire i un altre cop córrer per la neu, després d'haver-te pres la roba interior de llana, les vestimentes d'hivern, les peces d'abric". Boris Pahor, Necròpolis, p. 174

Llegint aquest passatge se m'ha presentat al record els dies en què vaig fer el servei militar. Concretament el dia que un caporal, un noiet de Berga que estava fent la mili com tothom, ens va amenaçar amb anar a córrer per pedres amb el típic cos a terra (d'aquí la gràcia de les pedres), un noiet patumaire que a hores d'ara deu ser, segurament, pare seriós i comercial eficient. També m'ha vingut al present el dia que un sargent va preguntar "qui no sabia com funcionava un fusell" (després d'unes quantes pràctiques explicades malament) i com, després de dir que no sabia res de res (havia estat fent altres cosetes), em va llençar el fusell amb força mala llet. No el vaig agafar i, per tal de compensar la deixadesa, viag fer una pila de voltes al pati amb el fusell en alt, com en les pel.lícules americanes. Res de l'altre món, però, perquè aleshores jugava a volei i estava en bona forma. També m'ha vingut a la memòria aquell mossèn (o el que fos que era) parlant de Plató en una xerrada soporífera on vinculava la teoria de les idees a Déu, i com em va arrestar després de preguntar-li si em podia dir en quin llibre parlava de Déu Plató. I és que els camps de concentració els podem entendre bastant bé des de la nostra santa vida quotidiana.

dilluns, de juliol 26, 2010

La llengua a Necròpolis

Recordo que una vegada, essent jo un infant, un dia que el meu pare tenia un dia melangiós, em va dir que havia repetit un curs i que, més tard, van expulsar-lo de l’escola. Sempre que el pare tenia un bon dia explicava coses de la seva infantesa o de la seva joventut.  Explicava, amb una certa satisfacció difícil d’entendre per a un nen, que havia llençat el tinter al cap del professor. Aleshores, ja ho sabeu, s’escrivia amb ploma i tinter de tinta xinesa. L’expulsaren del col.legi de Les Palmeres, a Santa Coloma de Gramenet, a tocar de l’Església, un centre que sempre tingué per a mi un record romàntic per aquesta i altres raons i al que l'atzar em portaria anys més tard, no com alumne sinò com enamorat d'una neta del director.
A hores d'ara ja no recordo gaire bé tot el que m’explicava el meu pare, però sí recordo clarament que em deia que un bon dia arribà a la classe i el professor parlava un idioma que no entenia i que va haver de passar tot el curs aprenent la nova llengua. Era la llengua de l’Imperi que no havia après de petit i que ara no podia defugir: el castellà. Quan això m'explicava ja no s'atrevia a parlar en aquests termes: tenia la por inerioritzada i es podia veure en el rerafons de la seva mirada, una por fruit d'una educació que no havia estat la seva però que colonitzà la seva ànima. Sempre m'he enrecordat d'ell quan llegia el llibre sobre Salvador Puig, perquè Antich també parlava d'aquesta mirada i forma de viure del seu propi pare. He tornat a veure aquesta mirada en llegir Necròpolis i, malgrat la tristesa, li agraeixo a Boris Pahor aquesta nova oportunitat.

“I això no era més que el principi, ja que després d’aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d’usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món” p. 30.

divendres, de juliol 23, 2010

Resistència a Necròpolis

"Així va ser aquell matí quan un grup, malgrat la prohibició (per què aquesta prohibició?), buscava aigua en un cobert davant el nostre edifici, l'hospital. Els vaig veure en acostar-me a la finestra per mirar com era de llarga la filera dels que jeien a baix, al llarg de la paret. Dos nois acabaven d'entrar a l'interior d'un cobert mentre els altres fugien en totes les direccions en veure el guàrdia que va aparèixer a la cantonada. Era un vailet jove, amb el rostre allargat i els ulls negres, llargarut, vestit amb l'uniforme de la SS. No va dir res, no va cridar, només murmurava Déu del cel abans d'accionar la palanca d'armar i va disparar sobre aquell que va sortir primer amb una gerra a la mà. El cos va vacil.lar, es va desmaiar i es va quedar estès a terra, immòbil enimg del bassal d'aigua que es va escampar quan el gerro va topar contra el terra del patí.
Després el jove va tornar a disparar, va estirar la palanca a poc a poc. Va disparar contra un altre, que va deixar anar el gerro, però com que només l'havia tocat a la cama ara saltava a peu coix. Al jove li divertien els saltirons i va polsar el gallet una altra vegada, sense cap pressa.
Però jo aleshores ja no podia veure què passava amb el fugitiu perquè la cantonada de l'hospital em tapava la vista. La satisfacció del petit que es va carregar el fusell a les espatlles podia fer-me pensar que la cosa havia acabat d'una manera o d'una altra. Perquè com que tots els temps mostrava aquesta alegria idiota també podria ser que hagués quedat satifet fins i tot en el cas que el noi que feia saltirons se li hagués escapat.
En acostar-se al cos que jeia inmòbil dins l'aigua vessada va començar a evocar Déu i la seva ànima amb una veu més alta, de manera que les seves paraules em van revelar que el jovencell, de fet, era un noi membre del moviment ustaixa croata. Però més que sentir-me afectat per aquesta constatació, més que la sensació d'un buit interior en sentir les paraules germanes, eslaves, en una circumstància com aquesta, en aquell moment em va sorprendre la valentia dels homes zebra. La constatació que l'esperit rebel encara fos viu, tot i que semblava que havia desaparegut des de feia molt de temps." p.- 105-106