"Així va ser aquell matí quan un grup, malgrat la prohibició (per què aquesta prohibició?), buscava aigua en un cobert davant el nostre edifici, l'hospital. Els vaig veure en acostar-me a la finestra per mirar com era de llarga la filera dels que jeien a baix, al llarg de la paret. Dos nois acabaven d'entrar a l'interior d'un cobert mentre els altres fugien en totes les direccions en veure el guàrdia que va aparèixer a la cantonada. Era un vailet jove, amb el rostre allargat i els ulls negres, llargarut, vestit amb l'uniforme de la SS. No va dir res, no va cridar, només murmurava Déu del cel abans d'accionar la palanca d'armar i va disparar sobre aquell que va sortir primer amb una gerra a la mà. El cos va vacil.lar, es va desmaiar i es va quedar estès a terra, immòbil enimg del bassal d'aigua que es va escampar quan el gerro va topar contra el terra del patí.
Després el jove va tornar a disparar, va estirar la palanca a poc a poc. Va disparar contra un altre, que va deixar anar el gerro, però com que només l'havia tocat a la cama ara saltava a peu coix. Al jove li divertien els saltirons i va polsar el gallet una altra vegada, sense cap pressa.
Però jo aleshores ja no podia veure què passava amb el fugitiu perquè la cantonada de l'hospital em tapava la vista. La satisfacció del petit que es va carregar el fusell a les espatlles podia fer-me pensar que la cosa havia acabat d'una manera o d'una altra. Perquè com que tots els temps mostrava aquesta alegria idiota també podria ser que hagués quedat satifet fins i tot en el cas que el noi que feia saltirons se li hagués escapat.
En acostar-se al cos que jeia inmòbil dins l'aigua vessada va començar a evocar Déu i la seva ànima amb una veu més alta, de manera que les seves paraules em van revelar que el jovencell, de fet, era un noi membre del moviment ustaixa croata. Però més que sentir-me afectat per aquesta constatació, més que la sensació d'un buit interior en sentir les paraules germanes, eslaves, en una circumstància com aquesta, en aquell moment em va sorprendre la valentia dels homes zebra. La constatació que l'esperit rebel encara fos viu, tot i que semblava que havia desaparegut des de feia molt de temps." p.- 105-106
Entrades
4 comentaris:
és molt difícil transmetre l'horror que significa veure la violència a la realitat, estant com estem amb els sentiments atuïts per tanta ficció cinematogràfica. Et sembla que està a l'alçada? el text sencer vull dir, no pas aquest fragment.
He mantingut amb el llibre una "relació" estranya. Pahor es mostra com distant amb la seva experiència, com aquell que està parant d'un viatge apassionant sense donar-li importància, i tu dient "ostres, que guapo devia ser el viatge". Vull dir que mostra molta distància alhora que mostra que no pot defugir allò que "va ser". Estic, clar, en el terreny de l'opinió. Nol m'ha apassionat, però sí m'ha agradat: prefereixo el de Frankl.
Per cert, és que sóc molt covard en recomanar lliobres, ja que sovint després la persona a qui l'he recomanat em moira com de reull, com dient, serà.....
normal :P per això mai en faig ressenyes dels llibres, només dic: he llegit això, vosaltres mateixos :) que cadascú se sap lo seu ;)
Publica un comentari a l'entrada