La llengua a Necròpolis

Recordo que una vegada, essent jo un infant, un dia que el meu pare tenia un dia melangiós, em va dir que havia repetit un curs i que, més tard, van expulsar-lo de l’escola. Sempre que el pare tenia un bon dia explicava coses de la seva infantesa o de la seva joventut.  Explicava, amb una certa satisfacció difícil d’entendre per a un nen, que havia llençat el tinter al cap del professor. Aleshores, ja ho sabeu, s’escrivia amb ploma i tinter de tinta xinesa. L’expulsaren del col.legi de Les Palmeres, a Santa Coloma de Gramenet, a tocar de l’Església, un centre que sempre tingué per a mi un record romàntic per aquesta i altres raons i al que l'atzar em portaria anys més tard, no com alumne sinò com enamorat d'una neta del director.
A hores d'ara ja no recordo gaire bé tot el que m’explicava el meu pare, però sí recordo clarament que em deia que un bon dia arribà a la classe i el professor parlava un idioma que no entenia i que va haver de passar tot el curs aprenent la nova llengua. Era la llengua de l’Imperi que no havia après de petit i que ara no podia defugir: el castellà. Quan això m'explicava ja no s'atrevia a parlar en aquests termes: tenia la por inerioritzada i es podia veure en el rerafons de la seva mirada, una por fruit d'una educació que no havia estat la seva però que colonitzà la seva ànima. Sempre m'he enrecordat d'ell quan llegia el llibre sobre Salvador Puig, perquè Antich també parlava d'aquesta mirada i forma de viure del seu propi pare. He tornat a veure aquesta mirada en llegir Necròpolis i, malgrat la tristesa, li agraeixo a Boris Pahor aquesta nova oportunitat.

“I això no era més que el principi, ja que després d’aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d’usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món” p. 30.