Arran de les propostes del nostre estimat conseller, honorable senyor Maragall, m’he enrecordat d’uns apunts que tenia sobre la Llei Moyano de 1857. Coses de professors. Han passat anys, i sembla que no. El record té la seva causa: les propostes d’horaris nous. La proposta no em sembla malament, en principi. Ara bé, ens ho hauríem de fer mirar aquest seguidisme de l’empresa privada perquè sembla, quan sents molts pares i alguns polítics, que la funció de l’escola sigui només la de “guarderia” i pàrquing.
Però el tema d’avui és que la proposta de l’honorable germaníssim no inclou cap tipus de mesura de recolzament, ni econòmica ni res. Sorprés? No! Canviem l’horari i punt. "Ordeno i mando", com es treballava a l’Espanya Imperial en els llunyans anys de la Llei Moyano. Partit Socialista… de Catalunya? Jo crec que fa pensar sobre la catalanitat del partit que representa, reproduir el que va escriure a propòsit de la Llei del 1857 l’Alexandre Galí:
"La clau del sistema fou la famosa Ley de Instrucción Pública de 9 se setembre de 1857, coneguda com la Llei Moyano, una llei tan perfectament adaptada a la idiosincràsia de l’Estat espanyol, que l'any 1936 encara era vigent com si no hagués passat res al món. El secret d'aquesta llei és molt senzill: es tractava d'un perfecte simulacre. Si hagués estat simplement teòrica, quelcom així com una exposició de principis, s'hauria pogut esperar que darrera d'ella vingués alguna cosa positiva; però no, la llei ho deixava tot resolt dins d'una perfecta ortodòxia d'ensenyament d'Estat, sense que l'Estat hi hagués de posar res, és a dir, sense cap contingut real: un pit de pollastre sense pollastre. I tot a base d'un criteri que admira de tan senzill: l’escola primària (la pública, evidentment) la pagava el municipi; l’ensenyament secundari, professional i tècnic, corresponia a la Província; l'Estat es quedava, per una banda, amb l'ensenyament universitari que amb prou feines li costava algun sacrifici, i per altra banda, el dret omnímode de manar-ho tot".
No parlem de la LEC, però senyor conseller, jo m’ho pensaria. Clar que jo estic acostumat a no manar. Recomanaria la lectura de La Ciutat dels Infants de Francesco Tonucci, especialment la pàgina 28 i següents, però no m’agrada donar consells sense sentit. Ben mirat, l’esperança és d’esquerres. Ni que sigui els seus electors i el seu President han de saber que “La ciutat ja es dona per perduda i els serveis, els millors serveis, fan que sigui més suportable, però sense l’esperança de fer-la canviar”. Fer canviar la ciutat, el país, l’escola, és una utopia d’esquerres, un espai on no ens trobarem. Per desgràcia. Tampoc coincidirem en l’acció cega, ni en el verbalisme inoperant del que parlava, que ningú s’atabali, Paulo Freire. La nostra escola es mereix quelcom millor que jo i, òbviament, que vostè.
Però el tema d’avui és que la proposta de l’honorable germaníssim no inclou cap tipus de mesura de recolzament, ni econòmica ni res. Sorprés? No! Canviem l’horari i punt. "Ordeno i mando", com es treballava a l’Espanya Imperial en els llunyans anys de la Llei Moyano. Partit Socialista… de Catalunya? Jo crec que fa pensar sobre la catalanitat del partit que representa, reproduir el que va escriure a propòsit de la Llei del 1857 l’Alexandre Galí:
"La clau del sistema fou la famosa Ley de Instrucción Pública de 9 se setembre de 1857, coneguda com la Llei Moyano, una llei tan perfectament adaptada a la idiosincràsia de l’Estat espanyol, que l'any 1936 encara era vigent com si no hagués passat res al món. El secret d'aquesta llei és molt senzill: es tractava d'un perfecte simulacre. Si hagués estat simplement teòrica, quelcom així com una exposició de principis, s'hauria pogut esperar que darrera d'ella vingués alguna cosa positiva; però no, la llei ho deixava tot resolt dins d'una perfecta ortodòxia d'ensenyament d'Estat, sense que l'Estat hi hagués de posar res, és a dir, sense cap contingut real: un pit de pollastre sense pollastre. I tot a base d'un criteri que admira de tan senzill: l’escola primària (la pública, evidentment) la pagava el municipi; l’ensenyament secundari, professional i tècnic, corresponia a la Província; l'Estat es quedava, per una banda, amb l'ensenyament universitari que amb prou feines li costava algun sacrifici, i per altra banda, el dret omnímode de manar-ho tot".
No parlem de la LEC, però senyor conseller, jo m’ho pensaria. Clar que jo estic acostumat a no manar. Recomanaria la lectura de La Ciutat dels Infants de Francesco Tonucci, especialment la pàgina 28 i següents, però no m’agrada donar consells sense sentit. Ben mirat, l’esperança és d’esquerres. Ni que sigui els seus electors i el seu President han de saber que “La ciutat ja es dona per perduda i els serveis, els millors serveis, fan que sigui més suportable, però sense l’esperança de fer-la canviar”. Fer canviar la ciutat, el país, l’escola, és una utopia d’esquerres, un espai on no ens trobarem. Per desgràcia. Tampoc coincidirem en l’acció cega, ni en el verbalisme inoperant del que parlava, que ningú s’atabali, Paulo Freire. La nostra escola es mereix quelcom millor que jo i, òbviament, que vostè.

