Us proposo, com el Criteri proposa de tant en tant, a veure de que us sembla que parlo.
Dintre de sis mesos, exactament i piagetianament sis mesos, desapareixerà. I amb ella, quina tristesa profunda!, també t’aniràs un xic -espero que només sigui un xic- tu. No puc dir que de la mateixa manera que te la vas trobar, que fou de forma natural, es fondrà, perquè marxarà a formar part de les estadístiques i de les fotografies, dintre d’exactament quasi sis mesos, de forma quasi artificial. Sí, ja sé, la desaparició es produirà en la frontera invisible on desapareix tot allò que es troba entre el natural i l’artificial, i succeirà acceleradament i provocadorament. I tu no ho saps encara. Ni ho sabràs durant molt de temps perquè, al capdavall, vindrà a visitar-te i et portarà regals útils i inútils, de vegades també inoportuns. Mentrestant, ajagut al terra, jugues amb els teus petits cotxes fins que acompleixis el deute inexorable de la vida, de la teva vida.
Entrades
8 comentaris:
No ho sé exactament però crec situar-ho, probablement és una d'aquestes fites dels nens que es fan grans. Realment he copsat el sentiment, que el sento especialment i em sembla de la mateixa manera. Amb els meus m'hi he trobat i m'hi he de trobar. Casament, emancipació...no. Setembre... Escola?
Algun infant que creix, que passa de curs, que deixa de ser infant per tornar-se adolescent, o per tornar-se una mica menys innocent, que fa anys, que passa de la guarderia-preescolar a la primària..?
Efectivament, és la infància que desapareix. La recordeu? No un període de la vida, sinó tota una vida que s'acaba.
Vaig llegir-li una cosa en una entrevista a Mitterand, més o menys: Els nens canvien tant i tan ràpidament que, quan et mires els fills, sempre fa la impressió que els veus per última vegada".
Quina raó tenia Miterrand, quan parlava de la infantesa i com la perdia quan vivia! o no?
Evocacions
Muy en el fondo todos somos unos niños grandes que en la soledad del alma se encuentran indefensos como cuando teníamos 6 años. Sentirlo así es seguir vivos y expectantes, lo contrario es vivir sin saber que ya hemos dejado de hacerlo.
Es verdad lo que dices Borjas, se ve que tú no has evolucionado y sigues siendo no sólo un niño sino un auténtico bobo.
<no sé qui ets Alfredo, però en aquest blog només accepto el diàleg sobre idees. Defugim les alusions personals que no tinguin a veure amb les idees. Si us plau
Evocacions
Publica un comentari a l'entrada