dissabte, d’abril 03, 2010

He aproftat

He aprofitat les vacances per fugir de les tristes guerres i he anat a un país neutral. I m'he llegit un llibre (només un, perquè també existeix la família): El cavaller inexistent, de l'indispensable Italo Calvino (Edicións 62). Us aniré posant alguna cita, abans de tornar a La revolució:

"Sovint el poder absolut fa perdre tot fre àdhuc als sobirans més atemperats i origina l'arbitrari” p. 64 . Dedicada als que encara creieu en el tripartit i en el conseller Maragall.

He vist algunes arquitectures feixistes, a Itàlia.
No ens enganyem, l'arquitectura feixista, amb la seva grandiloqüència, m'agrada, perquè situa l'home en una escala inferior a la que estem acostumats, una escala inferior respecte els símbols: té quelcom de platònica. No sé... Et posa en el teu lloc.


Dos cavallers inexistents

6 comentaris:

Efrem ha dit...

Jo crec que la millor qualitat de la majoria de règims totalitaris i feixistes és justament en aquest sentit, o això mateix que has dit.

l'art clàssic, desmesurat, grandiloqüent... Els temples, l'estàtua que acaben d'inaugurar al senegal en honor a la independència. Tot això revela l'autèntica aspiració humana, allò pròpiament humà de "voler-ne sempre més", d'aspirar a les coses grans, a allò que és tan gran que cap home s'hi pot medir (o només els ídols, els herois, els homes-símbol). Els grans plans (i obres) de llarga volada, les piràmides...

A mi tot això també em sembla molt platònic, em fa gràcia com el més antiplatònic del pati filosòfic (Nietzsche) en aquest sentit es més platònic que plató xD Quan reivindica "el gran estil" dins de l'art (i diria que de la vida en general).

Anònim ha dit...

L’anònim/a , no deixa de ser un/a dels teus alumnes, que ha trobat en el vostre blog un espai lliure, on el joc de la paraula és el protagonista, pensar és la condició, respectar és la regla i aprendre és el premi.
A vegades m’atreveixo a escriure i prefereixo passar per anònim, la qual cosa em permet opinar amb la llibertat i la tranquil•litat de no ser descriminada per edat, sexe, pertinència , religió..., i si mai eliminessis alguns dels meus comentaris no ho consideraria com a quelcom personal :).
Com a professor admirat i respectat pels seus alumnes, et considerem molt més gran que un bloc de ciment ( sincerament t’ho dic i amb perdó a la sagrada història).
I aprofito l’ocasió per felicitar als teus ”seguidors” que per mi són uns autèntics revolucionaris i autèntics cavallers.
Amb tot el respecte i l’admiració a la vostre GRAN persona.

Alumne.

Criteri ha dit...

Evo i Efrem -i gràcies a l'anònima per lo de cavallers- en el camp de la megalomania eixista us remeto obligadament a aquest enllaç, on veureu lo més impressionant mai projectat.

http://www.arquitecturahoy.com/videos-arquitectura/la-superciudad-de-hitler.html

(amb una cúpula que podria encabir la Torre Eiffel!)

Si no heu sentit a parlar de Speer us aconsello que us en informeu. Va ser l'únic nazi que va demanar perdó per la bogeria nazi i en arrepentir-se i renegar de Hitler. Sincerament? Encara avui es discuteix.Fou l'arquitecte del règim i admirat sense paliatius pel bigotis.

Evocacions ha dit...

Efrem, jo pensava que el símil amb el platonisme era una tonteria, però si em fas companyia en la idea.... em sento recomfortat.
Anònim/a, vols dir que no és piloteria? Em tens massa ben conceptuat. Sóc, només, un obrer de la docència. Els que dius seguidors són, no ens enganyem, uns taranbanes, que mai no em deixen passar ni una. I són poquets.

Borjas el 1 ha dit...

Después de la épocsa romana, sólo los grandes capitales de la Europa medieval pudieron sufragar los grandes monumentos y pinturas del momento y posteriores, los Médicis, los Sforza, el Papado, los reyes, luego, cual es la pregunta adecuada para entender lo que pasa.

Efrem ha dit...

Sí Evocacions, jo ho veig platònic en el sentit que ideal. Les idees són allò més gran, més important, més llunyà, més valuós, més bo, millor en definitiva. El far que ens guia. Cap a on hem d'anar. I aquesta majestuositat en l'arquitectura és un intent d'acostar-se a aquests ideals, de representar-los d'alguna manera; i és per això que es fan tan bé i tan grans i són tan genials i espectaculars, perquè és el màxim esforç per acostar-se a la idea.

El que em preocupa, i prometo un post aviat sobre el tema, és el fet que avui hi hagi poques ganes d'ideals i una mentalitat (i jo el primer, per desgràcia) tan utilitarista i tan poc idealista.