diumenge, de juny 13, 2010

Graduació a la Facultat de Pedagogia

Deia Cioran que la glòria avergonyeix perquè es persegueix en secret. Si és veritat o és fals, jo no ho sé; sí sé, però, que cert  reconeixement, quan no es persegueix, dóna molt de plaer i et fa plantejar si potser no el perseguies una mica. Per què, si no, t’hauria de fer il·lusió?
Divendres vaig exercir de padrí dels llicenciats -són les últimes promocions abans de passar als graus- de les alumnes, i algun alumne ben mudat, de pedagogia de la Universitat de Barcelona. L’acte fou preparat per elles amb col·laboració del Javier. Una graduació molt digne, molt entranyable i molt bonica.
Començà a les sis de la tarda, suposo i desitjo que així fos, perquè jo no hi era: estava encara treballant. Vaig arribar cap a les sis i vint i no podia entrar perquè l'edifici del teatre estava ple de gom a gom. Estava ple i ben calent, tot s'ha de dir, que entre la calor i l'emoció venia amb la camisa més fosca per la par de les aixelles. En entrar feien un discurs (seria el primer?) i just en acabar vaig començar a demanar pas per endinsar-me, com les estrelles de cinema, pel passadís central, l’únic espai que restava sense càmeres de vídeo, ni de fotos, ni persones. En aquell precís instant en que em precipito cap a l’escenari, criden al Jou, agafa el micròfon i faig la meva parició pel passadís, així que no se li acut res millor que saludar-me: "Mira, l'Albert!", diu. Tothom es gira i em mira i jo que avanço fredament, com un tomàquet, fins el meu lloc reservat al costat de l'Héctor. L'alumnat crida i, potser fins i tot aplaudeix que amb la vergonya ara ja no sóc capaç de recordar-lo; si recordo que només desitjo arribar al lloc reservat al costat de l'Héctor i sentir les paraules del Jou, que les portes anotades com correspon en un teatre ple a vessar.
Finalment, després de repartir els diplomes, una copeta al claustre i les fotografies que et van demanant pares i alumnes que per això ets el padrí. M’agafo al Jou i foto, i foto, i una altre foto, i gent que saluda aquí i allà i copa de cava.
No sé que en pensen la resta de professors sobre aquest acte, però puc imaginar que hi ha de tot. Alguns pensaran, “perquè és populista”; d'altres, “perquè aprova molt”. Em giro cap al Jou i li dic. El Francesc s’apropa i ens diu que som padrins perquè tením cabell -lògicament ell en té molt menys- perquè som joves, i perquè fem bé les classes. Tot som, però, suiposicions, clar, sobre les classes i sobre la joventut. 
Deia Cioran que la glòria avergonyeix perquè es persegueix en secret. Si és veritat o és fals, jo no ho sé.

9 comentaris:

laura ha dit...

Segur que va ser molt emocionant.. Jo encara no me graduat, de fet no se si arribaré a fer-ho algun dia. Tothom em diu que per dos assignatures no val la pena llençar la tovallola, però ara com ara no tinc les forçes ni les ganes per posar-m'hi. No per això em considero menys pedagoga, però se que un dia o altre ho haig de fer.. Això de la graduació sona molt Americà, però de fet fem fetses per celebrar coses mes banals i si algun dia em llincencïo em sentire molt i molt feliç, i seria genial compartir aquest moments de feliçitat amb professors dels quals he aprés tant com tu, el Javier, L'Hector...

L' Enhorabona per la part que et toca!

Anònim ha dit...

Si sou padrins és perquè ens heu fet pensar. A les vostres classes aprenem història, filosofia, antropologia... però sobretot ens replantegem maneres de fer i això ens ajuda a créixer i a trobar-nos una mica més a nosaltres mateixos. Gràcies Albert Esteruelas, gràcies Jorge Larrosa, gràcies Héctor Salinas, gràcies Núria Obiols, gràcies Josep Agàpito.

adria ha dit...

O sigui que finalment el Jou està ficat a la UB no? Caram caram...
Laura, no et conec de res però si realment només et queden 2 assignatures ni t'ho pensis, acaba-ho!

No recordo la Graduació de la meva promo...potser per seguir la tradició estaria fent campana.

Albert, ets un crack

Evocacions ha dit...

Laura, has d'acabar el poc que et queda! D'americà res de res, va estar molt bé; la paraula seria entranyable.
Anònim, moltes gràcies pel teu comentari. Veure el meu nom al costat d'alguns tan insignes....! També em va bé una mica d'ànims, no?
Adrià, sí, per allà tenim al Jou, tu no li anaves gens al darrera, ni molt menys. La graduació no s'ha fet gaire. Segurament el teu any no es va fer. Ens veiem. Quin grau faràs?

Criteri ha dit...

No et preocupi, una miica de vanitat ajuda a l'home a tirar endavant, una mica massa a estancar-se en les aparences. No sé massa com són aquestes festes però per molts anys !

adria ha dit...

Doncs si tot va bé faré Magisteri (menció educació física). Fa 2 mesos que estic fent de profe de gimnàstica i m'està enganxant!!! L'any que ve no tinc res laboralment i és un pal!!!

Noctas ha dit...

La vanitat és el què ens mou, per molt que no ho vulguem reconèixer. Ahhh i que els demés professors pensin el què vulguin!
Abrazus

TxesSski... ha dit...

Albert...seràs el meu padrí encara que no em gradui mai?? encara que si em graduo, algun dia, no acudeixi al teatre plé a bessar?? voldràs una fillola desastrosa i passota com jo??
Una baraçada d'una vieja glòria de la facultat, que ni a patades la treuen!

Evocacions ha dit...

ës veritat, NOctas, la vanitat ens mou. Jo intento que em mogui poc, però sense lluitar massa perquè si no s'acaba convertint en hipocresis.
Txesski, clar que seré el teu padrí de la teva no graduació, és a dir, cada dia fins el dia que et graduis.