Fa un temps que he tornat a córrer. Fa un any i mig, més o menys, que transito per la platja del Masnou. No corro ni de forma rigorosa ni molt menys seriosa, com diria Marukami. Però corro.
De petit, m’apassionava l’atletisme, sense intenció de competir més enllà de superar-me a mi mateix. Anava, durant una breu temporada, a les pistes d’atletisme de Sant Jeroni de la Murtra, famós pel sojorn de Colom en la seva increïble aventura. De camí a l’entrenament, robava una taronja d’alguna botiga, perquè les botigues posaven les capses de fruita a la vorera i sovint fora de la vista del botiguer. La vida és un cercle i si no esgotem una experiència tornem a viure-la. Samsara, atletisme.
Malgrat intento mantenir-me lluny de les llibreries, l’atzar em portà a localitzar De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami. A l'instant se m’aparegué un desig quasi irresistible de comprar-lo, però la voluntat austera, per una banda, i la feina endarrerida junt amb el compromís amb els meus alumnes, per una altra, em van fer desistir. Ahir, però, animat per les vacances nadalenques, vaig anar a la biblioteca d’Alella quan tots els arguments ja havien perdut el seu sentit. No era la meva intenció agafar el llibre. De fet no vaig anar a agafar cap llibre. Lla vida, però, és així. Les coses passen quan passen; les circumstàncies es produeixen quan es produeixen, quan han de passar. I aquí estic, asofadat, envejant els sis minuts i vint segons en què vaig córrer els 2100m d’aquella carrera de Montgat, a les quatre de la tarda, després de tot un dia de platja, com eren els dies de platja abans.
Sento, però, una tristesa melangiosa, quan el meu xavalet em pregunta: aquest any correràs el cros de La Robla? Ell, com cada any, sí correrà, però no sabrà que només em faria competir una crítica injusta:
“Sempre que rebo una crítica injusta (si més no, des del meu punt de vista), o sempre que algú que m’esperava que m’entendria no m’entén, surto a córrer més estona que de costum. Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. També m’ajuda a ser conscient que sóc una persona feble i que tinc unes capacitats molt limitades” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 27).
Un gran llibre per a atletes de pa sucat amb oli. Com jo.
Entrades
6 comentaris:
Murakami és un dels meus autors de capçalera. Els he llegit tots! Menys el de que parlo quan parlo de córrer que el tinc, a la carta dels Reis, juntament amb Sunset Park del Auster. Encara no se com he aguantat tant sense llegir-lo! A mi personalment el Murakami d'After Dark és el que més em va atrapar!
Molt bon Nadal i un millor 2011!!
Laura
M'agrada córrer, em fa sentir bé. També sóc una atleta de pa sucat amb oli i em pesa el cul, però m'agrada. Fa dies que aquest llibre em mira quan entro a les llibreries i estic calculant quan temps més resistiré. Només pel títol ja val la pena.
Bones Festes! :)
Evo, alegria i bones festes!
M'agradaria aficionar-me a còrrer, amb mesura,diuen que et neteja, sí, i enganxa. Bon Nadal i Any Nou!
Jo vaig estar una temporada anant a córrer tres dies per setmana i la veritat és que em trobava força pletòric, com diria en Damien. Lo fotut era llevar-se a les cinc del matí.
Bones festes i bon any nou.
LAura, no havia llegit res d'ell (la feina em deixa poc espai a lectures de plaer). Prenc la teva recomanació, malgrat aquest no està ni a casa ni a la biblioteca. Per la Setmana Santa.
Clídice, M'ha agradat molt, però molt; malgrat els del club de lectura no n'han fet una bona crítica. ës bonic això de que els llibres et miran.
UQF, Gràcies, Bones festes.
Criteri, amb mesura està bé.
Brian, tens raó, jo només corro els dies que sé que després podré, més o menys, descansar. Si m'aixequés a les cinc no aniria, clar.
Publica un comentari a l'entrada