dijous, de desembre 16, 2010

Momo

- Nen.(11 de la nit)  Mare? Mare?!
- Mare. (endormiscada) Quèèèè
- Pare. (resta en silenci, no sigui que el nen demani un got d'aigua)
- Nen. Demà, a quina hora t'aixeques?
- Mare. A les set.
- Nen. Em podries aixecar a dos quarts de vuit?
- Mare. Tan d'hora? què has de fer?
- Nen. No, res, només vull tenir temps
- Pare. (Em sento com els homes grisos de Momo. Disimulo. La mare tampoc ha dit res més. Demà no parlarem tampoc del tema)

5 comentaris:

Clidice ha dit...

què greu, no recordo Momo! em cal tornar-hi doncs :(

Criteri ha dit...

Molt ben portat i ben trist.Això de tants deures a casa i potser activitats extres -suposo que és la causa- estan robant la infancia als nostres nens.

laura ha dit...

Per un costat i veig el punt trist com el Criteri, però per l'altre que el Nen volgui tenir més temps és senyal de que no en te prou per "viure" el que vol fer. I un nen amb ganes de viure és invencible. Ha aquest Nen, res l'aturarà!!

Efrem ha dit...

Quan era petit només volia més temps per no anar a dinar i quedar-me més temps jugant al bosc, i a la nit per no anar a dormir i quedar-me més temps jugant al carrer.

Evocacions ha dit...

No recordar Momo no és greu, Clídice; si ho és ser un home gris, però tu ja no hi ets a temps ( o potser sí.
Massa deures, i tant, però sobretot massa exigències, Criteri.
Tens raó, LAura, el principal és voler tenir temps i no no saber com gastar-lo.
Efrem, la infantesa té aquesta forma, de vegades, de saber viure la vida.