Bola M. i Esteruelas, A.(1999). Anna Rubiés i Monjonell: el compromís pedagògic. A Vilanou, C. i Heras, P. (Coords), (1999). Pedagogia amb veu de dones. Barcelona: Universitat de Barcelona.
Anna Rubiés i Monjonell ha estat una de les mestres que més ha aportat en el primer quart de segle a la pedagogia catalana i a la renovació pedagògica i de l'ensenyament a Catalunya. Fet que encara cobra més importància en el context d'una època en què els prejudicis es feien present en la majoria dels àmbits de la vida. Ella, malgrat tot, treballà per l'emancipació de la dona, com d'altres mestres catalanes, posant de manifest la íntima connexió entre el feminisme i l'Escola Nova. Feina que sempre portà a terme d'una manera silenciosa, però constant, i aconseguint un nivell professional i personal que li han valgut un lloc, amb justícia, entre els personatges més importants de la renovació pedagògica catalana.
El camí cap al mestratge en temps de renovellament. La observació
La història de la renovació pedagògica catalana és una història necessàriament injusta. Pedagogues i pedagogs, psicòlogues i psicòlegs, mestres innovadores i preocupades, totes i tots insignes, acabaren per eclipsar altres personalitats que, en d'altres circumstàncies, hauríen rebut una atenció important i un reconeixement merescut en la nostra memòria col·lectiva. I si això és cert, no és menys veritat que sense aquestes altres personalitats, la nostra renovació pedagògica, en un sentit prístin, bucejaria encara pels abismes del desconegut.
És en aquest sentit que Anna Rubiés i Monjonell, una de les moltes dones que s'entregà amb totes les forces, i els vuitanta dos anys que la vida li va concedir, al renovellament de la pedagogia i a crear lectors i lectores seguint el somni que l'Escola Nova havia forjat des de finals del segle XIX i que ella mateixa veuria morir en els anys de la medievalització de l'ensenyament en la dictadura. Foren anys durs per a una dona que s'havia entregat a la pràctica i perfeccionament d'un mètode progressista com era el d'Ovidi Decroly, una dona sobre la qual recaigué la mirada del poder adoptant la forma de la depuració. L'Anna tingué sort: no va ésser apartada definitivament de l'exercici del magisteri. Amb data de vint i cinc de l'onze del 1940, el Boletín del Ministerio de Educación Nacional (BOMEN) publicava el trasllat forçós fora de Catalunya, el més dur dels trasllats per a una mestra que voltaba el seixanta anys. De res serví el recurs presentat el dinou de gener del mil nou cents quaranta tres, perquè la sanció fou confirmada per a cinc anys.[1]
Més tard, segons ens explica Montserrat Costa i Via[2], l'amargor provocada per l'exili català es pogué alleugerir en ésser destinada a Tortosa, primer, i a El Masnou, més tard. Però el pas del temps, i l’obscuritat que els acompanyà, van deixar la seva emprempta inesborrable en el seu caràcter. Malgrat tot, el temperament de lluitadora infatigable, que mai no l’abandonà, va aportar-li les forces necessàries per a continuar endavant amb el mateix esperit viatger que demostrà durant tota la seva existència. Temps enrera, en el viatge a la ciutat de Gènova, on havia conegut el poeta i diplomàtic Josep Carner, ja havia havia fet palès el seu esperit lluitador en superar un atac de cor. Les seves ànsies viatgeres i vitals les tornà a posar de manifest en el que seria el seu últim viatge, aquesta vegada amb destí a Mallorca, quan ja contava vuitanta anys i estava propera a la malaltia que la portaria a la mort el març del 1963.
[1] Les dades sobre la depuració d'Anna Rubiés i Monjonell es poden consultar a la pàgina 199 del llibre de GONZÁLEZ-AGÀPITO, Josep i MARQUÉS I SUREDA, Salomó: La repressió del professorat a Catalunya sota el franquisme (1939-1943). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1996.
[2] COSTA I VIA, Montserrat: Estudi de l'obra d'Anna Rubiés. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1971.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada