Freud contra Hobbes, i tots contra mi

L’altre dia a la classe vaig aprofitar per a fer una comparació entre Thomas Hobbes i Sigmund Freud. No tenia pensat explicar-lo, però m'agrada que em passin coses així a classe. No cal dir que m’agrada donar cera a Freud. Motiva els alumnes. Els fa mirar-me malament, però també escoltar-me. El tema el tenia en el cap gràcies a Walter Benjamin, precisament, ja que ell tenia un gran interès per la dinàmica que s’estableix entre barbàrie i civilització. Freud, com sabem, insistia en l'existència una hostilitat primària entre els éssers humans que s’imposen als interessos comuns. Tota violència és una expressió dels nostres instints agressius i destructius i que, en no poder destruir-los, aprenem a sublimar-los. El nivell de violència no desapareix mai, com l’energia, només es transforma. A alguns els dona per matar, a altres per deixar comentaris anònims ofensius, i a d’altres ... bé, ja ho sabeu prou. Jo sempre he estat reticent a acceptar els “institnts” humans (com la naturalesa humana no em fa cap pes). Ben mirat, penso que Freud parla de “pulsions” ja que les persones no tenen instints. Una pulsió és una tendència forta, un instint “obliga” a un comportament. Les persones, certament, podem triar.

Hobbes pensa que quan no hi ha normes les persones no senten un gran interés de coloborar ni menys encara cal creure que complirán la seva paraula. Vaja que no ens podem refiar dels altres en ambients poc regulats. Al capdavall, les persones poden atacar altres preventivament per tal d’evitar ésser atacats; és a dir, que l’instint agressiu no existeix sinó que agredim per mantenir la nostra pròpia seguretat. Les persones no podem refiar-nos de les persones, per això som agressius: per a evitar les injustícies alienes. M’encanta Hobbes. No puc dir el mateix d’alguns dels meus alumnes. No varen estar d’acord.

L’estratègia és la següent: dic “ara us exposaré  dues teories que expliquen l’agressivitat de l’home, la de Freud i la de Hobbes” (escric a la pissarra els noms per tal d’evitar sorpreses posteriors). “Per a mí, té raó Hobbes, especifico”. Aleshores, ja alguns alumnes preparen les pistoles per a rebatre, com ja va anunciar Machado que feien els "espanyols" (Cuando en los toros todos aplauden hay uno que silva, més o menys deia). Després d’una estona dic: “tens raó”. Es queden de pedra. “Com? (deuen pensar). “Això és formar-se, fer-se una idea pròpia dels temes que anem parlant. Segurament tenia raó Freud, com estàs dient. Però a mi no m’has de convèncer, ni jo tinc intenció de tenir raó. Estic curat de mi mateix. Però, que en penses tú?” I començo a preparar La condició postmoderna de Lyotard.