Primer van prohibir portar jocs excepte els dilluns. Després van prohibir portar jocs cap dia. Deixaren, més tard, de fer la rua i disfressar-se el Carnestoltes. La celebració de La Castanyada foren quatre gargots en un paper. Prohibiren jugar a les bales, als cromos, i a la pilota. Les colònies desaparegueren. Desaconsellaren parlar de qüestions que no tocaven. I continuà anomenant-se escola.
CRÒNICA D'UN GRAN DIA..., SI NO ETS ESRIPTOR
Fa 3 hores
Entrades
3 comentaris:
Això és teu, Albert? M'agrada, sembla realista, tal con va funcionant el món, però no vull ser tan pessimista, perquè penso que tard o d'hora l'èsser humà tindrà capacitat de reacció; si tensen molt la corda acaba trencant-se. Penso, com sol passar generalment sempre, que la tendència general podria ser aquesta, malgrat tot, com passa amb la globalització, malgrat que les multinaciionals es van fusionant en un gran imperi, sempre van sorgint al mateix temps petites empreses: els hipermercats es fussionen i s'internacionalitzen però paral·lelament hi sorgeixen cada vegada més petits supermercats arreu; de la mateixa manera, hi ha una tendència general i noves vies alternatives creixents; malgrat que la majoria de ment aburgesada es deixa portar pel corrent del poder, com sempre. Potser, tal vegada, no ho sé certament...
crec que el tema del post es podria extrapolar al que pasa en la societat actual... els canvis no només es produeixen a l'escola, però clar, aquest es el tema que en interessa.
però si el canvi s'ha de produir quin a de ser el nostre paper? reactiu o proactiu? reaccionar davant del canvi o impulsar el canvi cap a un pensem que seria millor?
Bé, ja m'he conectat. Sí, Jordi, la frase és meva. Autobiogràfica.
Dídac, per a mi, el canvi ha de ser sempre estratègic, és a dir, el que en un moment donat sigui més factible. Jo penso que l'escola que tenim respon a la societat.
Publica un comentari a l'entrada