dimecres, de novembre 18, 2009

Frankenstein i Gregorio Luri

No conec a Gregorio Luri. No he llegit el seu llibre estrella, el tinc pendent, i tampoc no sé si ha escrit més llibres. No llegeixo el seu blog, no encara, però el llegiré i em delectaré, segurament, si m’enllaça. Deu estar bé L’escola contra el món, perquè el Gregorio Luri ha estat professor en un IES i ha conreat la filosofia. A mi m’encanta la filosofia, a més a més. Per tot això, i moltes altres dades que desconec en aquest moment, en dol força l’article que ha publicat avui a La Vanguardia) Perquè la seva opinió té influència. Jo crec que amb l’article no ha fet honor al seu nom, ni al propi ni al del diari i espero que tampoc al llibre.
Penso que erra, i erra molt, en atribuir una manca de responsabilitat de la gent, dels alumnes, sobre el seu comportament. “Escórrer el bulto” sobre l’esdevenir de la seva persona, sentir-se fruit de les onades socials; em recorda molt la sociologia liberal individualista, en la seva pretensió de defugir la interpretació holística.. Què hi ha de la societat del risc? Les persones tenen poca responsabilitat sobre les pròpies vides? O estem atribuint tota i en excés?
Afirma Luri en el seu article que “La responsabilidad sobre nuestros vicios se ha esfumado porque no tenemos vicios de los que poder responsabilitzar-nos, sino enfermedades que pademos inocentemente y reclaman piedad de un terapeuta”. Molt em temo que quan es fan afirmacions com aquesta ens apropem a la privatització de beneficis i a la socialització de pèrdues de manera força inconscient. La majoria de vicis, dels vicis dels alumnes que he conegut, són efectivament fruit de circumstàncies alienes a la seva voluntat i sobre les que poc han pogut fer. Més encara, sovint, les circumstàncies que han “patit” (d’aquí prové la terapèutica) com alumnes han estat provocades per Víctor Frankenstein, és a dir, per una organització que els demanava que ells es responsabilitzessin d’unes vides que no els pertanyien, perquè a l’escola estaven de sobra, feien nosa, molestaven als que volien estudiar. La teoria meritocràtica té molt bona premsa, però el que importa no és la glòria, sinó les dades, l’objectivitat, allò que sabem (amb les recances pròpies que em de tenir des d’una perspectiva crítica sobre aquestes paraules). I sabem que, per exemple, la solució a l’atur no és que tothom sigui empresari, malgrat està molt de moda el model de l’alumne empresari de sí mateix (anomeneu-lo responsable de si mateix). No vull allargar-me perquè és una qüestió més que evident.
Bàsicament m’ha desagradat l’article del Gregorio Luri quan afirma que “nuestros alumnos, por ejemplo, ya no se distraen a classe [sic], sino que padecen el “síndrome de déficit de atención””. Opinions com aquestes les he sentit en moltes ocasions, així és que mentre un nen ha de prendre pastilles després d’una rigorosa avaluació psicològica i psiquiàtrica, els professors segueixen dient que la família no els posa límits i que el dèficit d’atenció és un caprici psicològic però que el que passa és que el nen és un manta. I ja se sap, el profe és un llicenciat. I així ens va. I sobretot, així de malament els va els nens que no tenen oportunitat de responsabilitzar-se de sí mateixos. I així li va a la Convenció dels Drets dels Infants. I així li va anar a Frankenstein.

7 comentaris:

Criteri ha dit...

Em sembla que el debat que reflecteixes és si l'homa és fruit dee l'entorn o de la voluntad. Àrdua qüestio. Ara, és cert que amb el relativisme la paraula vici pateix un descrèdit. Confeso que molta filosofia em cansa perquè jo que no en tinc formació no capto bé lo de presocràtics i altres palabrejas, per això vaig a can Luri no tant com hauria. I espero, perquè el Luri és un tipus interessant, que sigui un malentès això de l'article.

Evocacions ha dit...

La qúestió, criteri, està en què l'home no és ni l'entorn ni ell solet, és una conjuminació sociològica d'ambdos. La gent que té una familia mínimament estructurada pot anant fent via, però hi ha qui, des de petit, amb una família pobre, sense cultura, vivint en condicions molt dures, sovint no pot transmetre els valors necessaris de la resposnabilitat, resforç. Uff! Dedico moltes hores a explicar-lo.... En Luri ho hauria de saber perquè la seva argumentació és simplement injusta amb els desvalguts. En tot cas, jo crec que estaria bé que un divendres a la tarda vinguessis a parlar amb els alumnes sobre la crisi, que et sembla? No una conferència, ni res d'això, un cafè, per dir-ho així

Criteri ha dit...

Merci per l'oferiment. La meva capacitat oratòrica és fatal, però espero mentalitzar-me i... ja en parlarem.

Efrem ha dit...

Ep, crec que l'enllaç que has posat no funciona (almenys a mi!..).

Però, pot ser que l'article publicat per Luri vagi en la direcció assenyalada per aquesta entrada?:

http://elcafedeocata.blogspot.com/2009/11/es-innato-el-talento.html

Vull dir que és bo assenyalar la importància "motivacional" del professor. En l'equilibri que hi ha d'haver entre si l'alumne necessita o no "reforç-especial", hi juga un paper fonamental aquest "saber què el pot motivar i COM se'l pot motivar", i és possible que de vegades s'envii aquestaresponsabilitat al psicòleg (que també ha de fer el seu paper, però NO NOMÉS) o ens en rentem les mans culpant-ne l'entorn (que com molt bé assenya-les, és absolutament determinant!) com si fos impossible fer-hi res.

Bé, potser aquest comentari desentoni ben desentonat en la qüestió que vols assenyalar, perquè no he llegit l'article al que fas referència, en tal cas demano perdó...!

Evocacions ha dit...

Interessant el teu comentari. La qüestió és que em dona molta ràbia banalitzar el paper de l'entorn perquè està ben clar el paper que encara exerceix tenir una família o una altra. Hi ha nens i nenes que no es poden sobreposar al seu entorn, no és que no sigui possible, és que alguns no poden (igual que molta gent que fuma, no pot deixar-ho o li resulta molt més difícil que a d'altres. QUi ha deixat de fumar, com jo, tendeix a pensar que tothom que no ho fa és tontet; òbviament no és veritat). Molts profes s'escuden en la teoria de l'esfoç de l'alumne per a cometre les més grans injustícies. Em dol que el Luri hagi caigut en la trampa.

Ferran Caballero ha dit...

Llegiràs el Luri si t'enllaça?

Evocacions ha dit...

No era aquest el sentit del post. Llegeixo, de tant en tant el seu blog. Lo de l'enllaç era una broma: volia significar que no hi ha res de personal ni ràbia contra ell. La seva opinió , però, és una errada de les que es poden demostrar amb dades. Costa entendre, pel que veig. La persona no és fruit de l'entorn, però les sociologies individualistes (neoliberals inclosos) estan interessades només per culpabilitzar la persona. Vas a l'atur? culpa teva que no t'has format, etc, etc. No anem bé així. Per cert, no sóc gens egòlatra.
EL llibre per la seva part me'l llegiré i segurament el recomanaré, però crec que està fet a favor de corrent, però no a favor de com és la realita, m'ha semblat entendre dels comentaris que he llegit. Això passa sovint quan no es treballa comptant amb les aportracions de la sociologia.