Fa un temps que parlo als meus alumnes sobre el Jorge Larrosa. Parlo d'ell com a filòsof, i com a pedagog; un pedagog poc pedagògic, poc o gens ortodox i, per tant, com un model de pedagog. Odio la pedagogia feta des del dogmatisme, la paraula tècnica, les noves tecnologies i el 2.0 i, al capdavall, la manca de crítica social i pedagògica. I estic feliç d'haver compartit algun cafè amb llet amb ell. Recordo que, quan fumava, fumava Ducados fins que un dia vaig passar-me al Nobel, que era el que fumava el Jorge. Quina manca de personalitat la meva! M'agrada perquè, en la seva vida diària, li passa el mateix que a mi.
En aquesta xerrada, feia afirmacions com les següents:
La paraula realitat és una paraula terriblement dogmàtica quan cau en mans dels realistes.
La realitat funciona, de vegades, com la coartada de tots els conformismes i de totes les renúncies.
Allò important no és si allò real és subjectiu o objectiu.
Dubtem, no de si som, sinó de si estem.
La qüestió no és dir què és allò real sinó què és vàlid com a real, perquè si no és vàlid ens hem de transformar
Entrades
7 comentaris:
A veure si coincideixo amb aquest home. El “conec” desde el documental de Joaquim Jordá “Mones com la Becky”, molt recomenable.
Que passis un Bon Nadal Albert.
Feliç Nadal
Cada proposta ocuparia planes d'estudi. La que em crida l'atenció és quan diu que la realitat pot ser objectiva o no. Jo diria que la realitat ÉS.
Bon Nadal!
Bon Nadal, família!
Bona nit.
Arribo ací gràcies al bloc de Criteri, una mica per casualitat.
Val a dir que m'ha semblat molt interessant això que vostè diu sobre la realitat i els realistes.
Si em permet, li aniré fent alguna visita de tant en tant.
Salutacions (i bon Nadal)
I tant, Jordi,tothom que vé de part d'en Criteri és més que benvingut.
Publica un comentari a l'entrada