dissabte, de desembre 26, 2009

Això sí és un Conte de Nadal (I)

Ara fa una temporada que no en parlem de la qüestió. Abans, però, era un tema recurrent de La Nit de Nadal. Segons ell, a Catalunya (com si a Catalunya tothom hagués fet el mateix des del Neolític) no es celebrava aquesta festivitat, així és que aquella nit la podia passar amb la resta de família que no era estrictament la seva; si fa no fa, aquest era l’argument que li agradava subratllar. Em recordava moltíssim a aquelles alumnes (independentistes de pro) que deien que no podia dir “obscuritat” ni tampoc “usar”, perquè era incorrecte; però quan les convidava a mirar el diccionari els resultats eren nuls (independentistes de pro ignorants i dogmàtiques) i si ho feien deien que bé, però que l’expressió era poc catalana. Ell era d’ERC, un fet que em distancià prou del partit perquè ell no era d’esquerres, només l’interessava la pasta, era molt garrepa amb allò seu i amant d’allò dels altres (si era de franc); republicà tampoc no devia ser perquè el s’estimava l’absolutisme, quan l’absolutisme era català, i es considerava a sí mateix el Rei de la casa (?). La Catalunya de la seva esquerra era de sastreria: feta a mida segons ell s’imaginava en els seus deliris.


Ell sempre discutia dels menjars de Nadal i del menjar de Sant Esteve i jo, abans, l’explicava això:

Conte per a catalans no oficials

(Les frases subratllades cal que no les llegeixi ell, ni els puristes perquè va en contra de les seves creences)

Sempre s’havia cregut que la pasta havia nascut a Sicília en el segle XIII (excepte ell, per qui tot era o català o castellà) fins la publicació el 1959 de la Storia de Maccheroni d’Albert Consiglio on mostrava que procedia de la Xina i no de Catalunya. Difícilment els canalons de Sant Esteve poden ser catalans; seran, potser, adoptats. El que és segur és que a la molt catalana Itàlia els canneloni formen part des de fa molts i molts anys de la seva tradició gastronòmica. Ben mirat, tothom té recances per a demanar (demana) canalons en els restaurants per les raons que tots coneixem, així és que proposo canviar aquesta tradició per una altra, si no més sana, almenys més “segura”.

Els canalons a Catalunya es van popularitzar en ser una especialitat de la Maison Dorée (Casa Daurada) que dirigien els germans Pompidor (Porqueres) pels volts de 1888 i que es trobava a la Plaça Reial (Plaça de la República de la futura Catalunya). Més tard, el 1903 es va inaugurar a la Plaça de Catalunya, un restaurant de típic ambient francès (popular català) on es prenia britànicament el té (catalament el carajillo, cigaló). La Maison Dorée (Casa Daurada) tingué un chef anomenat Blancher (Piqué) i es va convertir en un dels centres de la vida barcelonesa. De la vida barcelonesa burgesa (obrera) perquè com es sabut a finals dels segle XIX era difícil (`facil) anar a dinar a restaurants, fet que no explicaria la popularitzarió dels canalons entre els catalans.
Després continua que ara vaig a dinar (canalons) italians (catalans)

6 comentaris:

Criteri ha dit...

Vull destacar un tema que fa temps que em ronda. Qui pot dir a un que es declara d'esquerra -o dreta- que no ho és? Estic fart de sentir que el PSOE no és d'esquerres.
Qui ha de repartir els pedigris?
Sé que és un tema que et pot interessar, tot i que no seria el més adient per aquestes dates.

Efrem ha dit...

Hahahah! Aix... És que és tan maco somiar en una Catalunya Ideal! I en un món sense guerres i en un planeta tot cristià.. o musulmà, o jueu, o comunista, o multicultural, o unicultural..

Jo he arribat a la conclusió que tots aquests temes són absolutament aracionals, és qüestió de sentiment o sensibilitat; cosa de gustos.

Criteri, li pot dir qualsevol que estigui disposat a debatre sobre què creu ell que és ser de dreta o d'esquerra i com ho justifica; el que hi ha al fons d'això és un tema de concepcions, d'ideals reguladors.

Salutacions i bones festes!

Evocacions ha dit...

Parlarem del tema perquè l'anem tenint pendent. Ningú pot repartir etiquetes. Ara bé, quan jo ho escric aquí em refereixo al concepte de veracitat, és a dir, a una convenció: si un hom diu que és d'esquerres per tal i per qual i no compleix els requisits que ha dit, aleshores no té veracitat i, per tant, podem dir-li que no és d''esquerres. Per altra banda, ja tenim clar que el que importa no és "dretes o esquerres" sinó com formar part de la solució i no del problema.
Efrem, tinc un amic que no sap si sóc independentista o no: bon senyal. D'altres, llegeixen una crítica a CAtalunya i ja diuen: un traidor a la Pàtria.

Criteri ha dit...

Tu pots dir-li a un militant d'un esquerra que no és d'esquerra i ell no t'ho acceptará mai que és de dretes. És un tema relliscosissim, que dubto poder treure'n l'aigua clara. El que diu l'Efrem també és encertat, és el punt de partida necessari al debat.

jose ha dit...

Los liberales del siglo XIX tenían un pensamiento muy bonito y delicado:

Yo podría morir para defender que expongas y luches por tus pensamientos políticos, aunque no sean igual que los mios.

Evocacions ha dit...

Es curioso que los liberales del XIX defendían lo que defienden hoy los "de izquierda"