Som records en el Museo del Temps

Qué hermosa vida la del que huye... de la televisió i se'n va al teatre el diumenge, al Teatre Nacional. I quina vida la de qui va a veure un espectacle infantil com "El museu del Temps", una idea original de José Antonio Portillo, a qui l'hauríem de fer un monument per treure el teatre infantil del sopor en el que, exceptuant bendites excepcions, ens té  mig adormits. I quina sort sentir i veure l'Àlex Cantó, el Nacho Diago i el Carmelo Moreno. Quina sensibilitat! Renoi! Perdoneu que no citi tothom, que la llista és llarga i la vida curta, però certament us ho mereixeu. Escenografia fabulosa! Així sí, gens afectada ni sensiblera. Estava fart, en la meva feina de pare, de veure obres, que tracten els nens com si fossin ciutadans de segona, sense enteniment, ni sensibilitat i, de sobte, Albena Teatre es presenta i diu: home, el més important de la vida és el temps. I agafen el temps i fan una obra filosòfica infantil. Després de la derrota del València contra el Madrid, un hom es reconforta amb València amb aquesta obra on "xiquets i quitetes de diferents ciutats han buscat en la seua memòria un objecte molt important de la seua infància. Un objecte que guardarà un record, un temps passat que no volgueren perdre. Després van soterrar eixe objecte en un lloc triat per ells mateixos, a la seua ciutat, perquè res ni ningú poguera furtar el seu temps passat i així poder construir el Museu del Temps del món". I jo ja m'estic pensant amb el meu nen gran i el meu nen petit, i amb el meu propi nen quin objecte enterrarem per tal de recordar-lo, perquè, al capdavall, què som sinó records?

PD. També he anat a veure Julie &Júlia (o era Julia &Julie?) Una pel.lícula sobre cuina i blogs. La primera que he vist sobre el tema blogaire. Una noia decideix escriure un blog explicant lers receptes d'un llibre de cuina. Vol ser escriptora i al final, gràcies al blog, aconsegueix publicar un llibre.

Per a passar l'estona.