dijous, de desembre 17, 2009

Refundació de l'esquerra? No gràcies

Últimament, no sé exactam,ent la raó, estic molt sensible amb la qüestió política, sobretot amb la crítica banal, superficial i excloent de l’esquerra. Així que feia temps que no passava per Rebelión. Ahir, però, vaig dir-me: estàs cansat per a fer res més: fes un tomb. I tombant, em trobo i llegeixo un article de Armando Fernández Steinko, titulat “Hacia la refundación ciudadana de la izquierda” i em sorprenc. Mal dia, per a llegir aquest article, si es que hi ha mals dies per a llegir. En sorprenc sobretot de la manca de visió crítica sobre els propis processos personals i polítics. Parlar de l’esquerra, sense definir què és l’esquerra, em sembla ja una afirmació doctrinària i dogmàtica. Com si l’esquerra fos quelcom de definitiu, unívoc i unidireccional. Es diu que “El neoliberalismo es todo un modo de civilización que busca en la individualización, en la competencia de todos contra todos, en lo micro frente lo macro y en lo cuantitativo y conmensurable frente a lo cualitativo e irrepetible, la solución de todos los problemas”. I des de l’esquerra, sigui el que sigui l’esquerra, des de l’esquerra des de la què es parla, no funciona de forma similar l’individualització? No és l’esquerra, en la pràctica, en la quotidianitat de les pròpies vides, la competència d’uns contra altres? No l’adronem, de vegades, de solidaritat selectiva? No critica, l’esquerra aquesta doctrinària, des de lo macro, allò que es practica en lo micro? I es nega allò qualitatiu quan, en l’ambient propi i majoritari, s’imposa allò propi i quantitatiu? Jo crec, sincerament que no cal dir sobre el neoliberalisme que “Sus propuestas son la negación de los pilares más sólidos de la arquitectura de la izquierda” perquè allò important no és l’esquerra, sinó la justícia: si mirem la panxa i el melic propi no serà fàcil fer justícia: i això és el que passa sovint amb l’esquerra. Més aviat sembla que només es pensi en termes “estratègics”, una tàctica i una estratègia que, lluny de l’autocrítica, ha portat a l’esquerra al desastre. No seria això important si en aquests desastre no s’hagués arrossegat també les il•lusions, però el llast ha pogut amb l’utopia.
Jo em preguntaria quins són els valors oposats al liberalisme, els necessaris segons l’autor para que “sean los ciudadanos ... los que lo hagan transformando sus propuestas en un proyecto programático y organizativo".
Aquesta esquerra serà l’esquerra, serà la vostra esquerra, però no serà democràtica.

Menys doctrina i més democràcia

6 comentaris:

Criteri ha dit...

No entro en valoracions ideològiques, però quan trobo un text que parla i teoritza sobre refundacions i doctrines postmarxistes, o d'aquests que teoritzen sobre la solidaritat i drets humans -cosa laudatòria- en fujo corrents, acostumen a ser més aborrits i insubstàncials que llepar un pal.

Evocacions ha dit...

Per això dono canya, sobretot a les classes. Perquè quan sento parla algun d'aquesta d'esquerres, em dic: llavors, tu ets de dretes, i seguidament: aleshores, la vertadera democracia està a la dreta? i com que ni dreta ni esquerra volen dir res, concloc: valors; uns més vàlids i d'altres menys, erò això es pot parlar amb tu i quatre més.

Efrem ha dit...

Sobre aquest tema, m'atreveixo poc a opinar, m'agradaria saber si és tan impossible (com diuen la majoria dels economistes) que un país sigui ric aplicant polítiques d'esquerra, això és que l'Estat s'encarregui de produïr i repartir sostre, aliments i energia, i que es cobri a tothom el mateix percentatge pujant-lo una mica a la gent més rica per aconseguir la justícia com a equitat de Rawls. I qui no treballi, res del papa Estat, esclar.

Una altra cosa que no entenc és perquè no es creen empreses nacionals tan o més fortes que les multinacionals. Si les grans empreses tenen beneficis, no és millor que siguin repartits altre cop entre tots?

Evocacions ha dit...

Doncs, òbviament, és una llegenda urbana interessada. EStic treballant en un text que ja vaig presentar en un congrés sobre Darwin, les relacions polítiques. Doncs, bé, la regulació, el paper del grup en favor de l'individu,és un acte d'humanitat: deixar-lo al seu albir quan necessita ajuda és un acte de crueltat; no és la vida humana un dels valors inalienables? Podem tenir una economia democràtica, que ara no la tenim: a això li podem anomenar esquerra. A veure si tinc temps un dia i faig un post. El següent és una xerrada del JOrge LArrosa.

Albert B. i R. ha dit...

El problema dels que s'auto-anomenen d'esquerra a tot Europa és que s'han quedat sense discurs. Basen tots els seus arguments en una suposada "superioritat moral" que s'han auto-atorgat. Han passat totalment de benestar de la gent i han generat gran desafecció. Molts no tenen projecte ni programa. I és una pena, perquè l'atenrativa no és que sigui gaire llaminera.

Evocacions ha dit...

ALbert B. i R. Totalment d'acord. ELs que tu anomenes són els que han fotuit més l'esquerra. AL tanto que amb els nacionalistes pot passar el mateix. Un amic meu es pensava que jo pensava una cosa i es va sorprendre quan vaig dir-li que no, que pensava com ell, però clar, de vegades no t'identifiques amb posicions massa infantils