Ahir em van tallar la llum. Tot el matí. Quan finalment vaig tenir connexió elèctrica vaig consultar el correu i vaig trobar-me amb una notícia que no m’esperava gens: el meu estimat Miguel Ángel havia mort. Mort? Horrible.
Al Miguel Ángel el vaig conèixer quan jo era becari de l’Aula de Macinstosh a la Facultat de Pedagogia (el Jordi i jo encara riem del “abajo-arriba i del arriba-abajo”, ja sabem per què). Més tard, fent un postgrau, el vaig tenir com a professor. Va ser la primera persona a la que sentia parlar de la Societat de la Informació i del Sistema educatiu d’Israel –havia fet la tesi doctoral-, dels seus programes informàtics, tutorials de matemàtiques que vaig veure en funcionament en una escola de Collblanc o per allà. Més tard, casualitats de la vida, coincidirem com a companys de despatx, el 346, que encara és on faig les meves tutories. Parlàvem molt, més que amb cap altre company en la meva vida, era molt comunicatiu el Miguel Angel, molt viu. També recordo que vaig fer-li alguna classe, que em va agrair molt i molt i en tinc encara constància escrita. Ja aleshores vaig agafar-li una estimació que, temps a venir, noto que ha estat molt especial. Quan va marxar definitivament a ser el Cap d’Estudis de Comunicació Audiovisual, amb tota la il•lusió del món, el vaig trobar a faltar, però, casualitats de la vida, me’l trobava sovint passejant per Arenys de Mar. Ben mirat, sempre que he anat a Arenys he tingut l’esperança de tronar-me’l. Jo, tímid com sóc, mai no vaig passar d’una relació d’estimació llunyana, admiració per allò que hi havia en ell d’humà, tan humà com era. Vaig presentar-li a la Maite, que la tractava com si fos amiga seva, perquè ell era així, respectuós a carta cabal; coincidíem de tant en tant en el franfurt d'Arenys, que deia, i raó tindria, que era el millor del món. No fa pas tant, m’havia confessat que es jubilava, m’ho havia explicat amb aquella il•lusió reservada a pocs, i que jo admirava també en pocs, m’havia dit que volia fer això i allò, ple de projectes com sempre. I ara, amb tan poques persones que estimo, se n’ha anat també ell, com abans marxaren altres. Em diuen que va tenir una malaltia greu i jo no ho sabia. I és que la vida té aquestes traïdories.
Què bo seria el món si el món fos com tu. Però no ho és. Ni se t’assembla, Miguel Angel, ni se t’assembla.
Al Miguel Ángel el vaig conèixer quan jo era becari de l’Aula de Macinstosh a la Facultat de Pedagogia (el Jordi i jo encara riem del “abajo-arriba i del arriba-abajo”, ja sabem per què). Més tard, fent un postgrau, el vaig tenir com a professor. Va ser la primera persona a la que sentia parlar de la Societat de la Informació i del Sistema educatiu d’Israel –havia fet la tesi doctoral-, dels seus programes informàtics, tutorials de matemàtiques que vaig veure en funcionament en una escola de Collblanc o per allà. Més tard, casualitats de la vida, coincidirem com a companys de despatx, el 346, que encara és on faig les meves tutories. Parlàvem molt, més que amb cap altre company en la meva vida, era molt comunicatiu el Miguel Angel, molt viu. També recordo que vaig fer-li alguna classe, que em va agrair molt i molt i en tinc encara constància escrita. Ja aleshores vaig agafar-li una estimació que, temps a venir, noto que ha estat molt especial. Quan va marxar definitivament a ser el Cap d’Estudis de Comunicació Audiovisual, amb tota la il•lusió del món, el vaig trobar a faltar, però, casualitats de la vida, me’l trobava sovint passejant per Arenys de Mar. Ben mirat, sempre que he anat a Arenys he tingut l’esperança de tronar-me’l. Jo, tímid com sóc, mai no vaig passar d’una relació d’estimació llunyana, admiració per allò que hi havia en ell d’humà, tan humà com era. Vaig presentar-li a la Maite, que la tractava com si fos amiga seva, perquè ell era així, respectuós a carta cabal; coincidíem de tant en tant en el franfurt d'Arenys, que deia, i raó tindria, que era el millor del món. No fa pas tant, m’havia confessat que es jubilava, m’ho havia explicat amb aquella il•lusió reservada a pocs, i que jo admirava també en pocs, m’havia dit que volia fer això i allò, ple de projectes com sempre. I ara, amb tan poques persones que estimo, se n’ha anat també ell, com abans marxaren altres. Em diuen que va tenir una malaltia greu i jo no ho sabia. I és que la vida té aquestes traïdories.
Què bo seria el món si el món fos com tu. Però no ho és. Ni se t’assembla, Miguel Angel, ni se t’assembla.
Entrades
4 comentaris:
Albert, se agradece tu visita y el comentario.Constato que eres persona con sentido del humor (por el comentario a Noctas) y que a pesar de tener ideas claras te gusta y disfrutas con el juego dialéctico sin fanatismos. Rasgos de inteligencia. Un saludo.
Que descansi en pau. No el conec, és clar, però que descansi en pau.
Gerard, se agradece la tuya, la visita.Inteligencia no sé si tengo, humildad, sí. Gràcies, Noctas, segueix com ets: canya i carinyo.
Evocacions
Hola Albert, sóc la filla del Miguel Ángel, la "Sara Aguareles", com ell sempre em presentava, segur de que el seu cognom, tan extrany com és, aclariria de seguida a l'interlocutor que jo era la seva filla sense necessitat de dir-ho. En fi, estava seguint el rastre cibernètic del meu pare i m'he trobat amb el teu post. No cal dir que m'ha agradat moltíssim. Gràcies. A més de l'afecte de les teves paraules, estic segura que el meu pare agrairia també el fet de figurar a la blogosfera ("collonut Sara, collonut això dels blogs", em dèia) Es ben bé que hi creia en tot plegat... Bé doncs gràcies un cop més, una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada