diumenge, de gener 10, 2010

Kolakowski i l'Estatut

Fa pocs us vaig parlar del filòsof polac Leszek Kolakowski, concretament de la seva obra “Por qué tengo razón en todo”, un llibre format per diversos articles, molts d’ells, però no tots, molt interessants. Prenc algunes notes i mentre els nens s’entreguen a la seva tasca infantil amb els legos, jo pim-pam, a picar a l’ordinador alguns apunts. Poso Baykat, la cançó inclosa a l’àlbum Sénégal, d’Ismaël Lo, un cantant que vaig conèixer per la tele i pel meu amic Siscu (sic).
Diu Kolakowski que el capitalisme és cobdícia, mentre que el socialisme és un intent d’institucionalitzar la fraternitat, d’eliminar el mercat i que tot sigui propietat estatal, de manera que va prendre cos totalitàriament perquè la igualtat institucional només és possible des de la coacció institucional, és a dir, que la igualtat forçosa exigeix mitjans totalitaris i el totalitarisme implica una desigualtat extrema, almenys en el referent a bens desitjats com el de l’accés a la informació i el poder polític. Ah! I molts ràpidament s’apressaran a identificar (segurament amb raó) als espanyols amb els socialistes, que obliguen Catalunya i els catalans a ser tan solidaris que la desigualtat s’esdevé extrema. Però Kolakowski no parla de Catalunya.
Ah! Com m’agradaria que la independència signifiqués l’acabament de l’oligarquia que, ja sigui de la mà de Montilla, de Mas, dels arreplegats (o reagrupats), o dels no arreplegats, però passats massa artificialment de pes (i egocentrisme i dogmatisme), ens esclavitza, perquè: “En la pràctica la distribució de bens tampoc és possible quan tot el poder es concentra en mans d’una oligarquia no sotmesa a cap control, de manera que ni tan sols en els països socialistes va existir res que s’assemblés ni de lluny a la igualtat. Concebuda així la igualtat és un idea autodestructiva". Dit amb altres paraules: "La fraternidad establecida institucionalmente desemboca en una tiranía totalitaria que no se da por satisfecha al converitr a las personas en seres obedientes y pasivos incapaces de rebelarse contra el poder, sino que les exige una colaboración activa bajo la amenaza del castigo. Esta clase de socialismo es el reino de la mentira”.Ah! Que bello es vivir, James Stewart!"  Ah!,  que la Catalunya independent no s'esdevingui el regne del socialisme i sí el de la justícia social!

Però també penso en el pervindre de les nostres escoles, més enllà del filòsof alemany Nietzsche (que parlà d'educació, clar), un pervindre que, permeteu-me la broma, és, aplicant l'anàlisi de Kolakowski, socialista. Veiem: “El socialisme consisteix en que la gent no tingui dret a iniciar cap tipus d’activitat socialment útil sense cap ordre de l’Estat.” Doncs, canviem Estat per Equip Directiu, Cap de Departament o el que sigui. O, per exemple, canviem el següent: “ Los movimientos socialistas no totalitarios padecían inhibiciones ideológicas y, por regla general, les faltó valor para desenmascarar y combatir de una manera consecuente al sistema político más despótico y asesino del siglo XX –si exceptuamos el nacionalsocialismo alemán-, porque, a pesar de todo, era una variedad de socialismo, y hacía gala de una fraseología internacionalista y humanista heredera de la tradición socialista; la tiranía leninista logró apoderarse del término. ” Pensem en l’actitud de molts professors i professores que pateixen inhibicions “ideològiques” davant la llei que ens porta a tots (a tots els usuaris de la pública) a la ruïna. O, pensem en altres que malgrat en la teoria són un “toma del frasco carrasco” en el dia a dia són un “dame pan y dime tonto”. Ah! Qué bello es vivir, James Stewart! Ah! Qué grande es el cine  i qué bàrbars alguns intel·lectuals dogmàtics!




3 comentaris:

Criteri ha dit...

Amb el títol del llibre segur que en diu de l'alçada d'un campanar tan d'encert com no!

jose ha dit...

Hola:

Este tipo de lecturas, los catalanofobos la rehuyen como miedo perverso delante del demonio.

Según dices: Sería posible que la independencia no arrastrase , ni esto, ni aquello, ni lo otro. Pues no estimado Evocacions, eso no sucederá. Siempre pasará lo peor de lo posible por pasar.

Análisis frío y coherente y con poco campo de juego para un futuro optimista.

En casa Criteri y en la meva, estamos discutiendo esta cuestión, yo la planteo desde el punto de vista de la economia manufacturera y el Criteri desde la utopía mas sublime.

Un abrazo de Jose

Criteri ha dit...

Lo cualooo? Jo no discuteixo res d'això, jo parlo i el post tractava de la regeneració política, qüestió ara prioritària.