Fa uns dies llegia a La Vanguardia un article sobre l'esport escolar; sobre el comportament dels pares -de les famílies, més aviat, perquè en aquest aspecte la mala educació sí es comparteix- en els partits que juguen els seus fills i filles. De les actituds dels pares i mares ja en sabia alguna cosa, per la via teòrica i per la via pràctica. Poques actitvitats poden donar una idea tan clara de la gent com assistir a un partit que juguin als seus fills; ja sigui de futbol ja sigui de bàsquet, que són els que més he vist com a pare. Certament La actitud agresiva de los padres en el deporte amenaza los grandes valores del juego y perjudica a los niños. Però no només l'actitud agressiva. També amennaça els valors del joc allò que els pares, educadament i tranquil.lament, diuen als seus fills abans del partit, després i, clar, durant. Així, en un esport d'equip no paro de sentir "¡solo!" "¡solo!", o "¡sol!", "¡sol!" . Sol? Sol. En un esport d'equip, els pares els criden que vagin sols. I, clar, al final van sols i, en no ser Messi, perjudiquen l'equip i es perjudiquen ells mateixos.
Em dol, molt, veure com els pares es queixen de l'àrbitre. I em dol el doble veure com criden l'àrbitre quan s'equivoca en un fora de banda al mig del camp. No m'hi sento a gust. Em fa vergonya. També em dol, i em fa vergonya, veure com els nens, petits, petites, es queixen a l'àrbitre o no volen donar la mà a l'adverdari quan perden. I em dol i dona vergonya sentir com algun pare, i alguna mare, justifica els insults i/o renecs del seu fills amb la tòpica expressió "va calent" o la més professional "té el cor a 200 per hora". És precisament a 200 per hora quan cal controlar el cor, que a 60 no té mèrit. Els nens juguen com els hem ensenyat a jugar. Fins que es fan grans. Ni més ni menys.
Entrades
3 comentaris:
Jugadora de bàsquet, casada amb un jugador, germana d'un altre, mare de dos jugadors ... bé, no podria comptar les "tanganes" on m'he vist mesclada. Tanmateix, en l'època que els meus fills jugaven i encara els anava a veure (ara ja en tenen 20 i 22 i no hi vaig per saturació), al C.B. Esparreguera vam emprendre, des de la Junta, una campanya que va merèixer fins i tot un premi per part de la federació.
Els nois i les noies durant la setmana, es reunien després de l'entrenament i havien de redactar cadascun d'ells un tarjetó que lliurarien al proper partit a algun jugador de l'equip contrari, on expliquessin perquè jugaven a bàsquet. La realitat fou que els jugadors no veien "enemics" sinó "rivals necessaris", fou tota una lliçó.
Una altra iniciativa que vam dur a terme conjuntament fou ensinistrar els nostres pares per a fer les actes dels partits. Així, un per un, a cada partit, tots els pares passaven per la taula d'anotadors, fent l'acta, duent el marcador i el cronòmetre. Quan estàs a la taula parles amb l'àrbitre, veus com funciona la banqueta, escoltes els entrenadors.
Perdona per la llargària, però fou paradigmàtic veure com, els pares més cridaners i maleducats a la grada, un cop passats per la taula, canviaven automàticament d'actitud i vam aconseguir que els crits fossin d'ànim als nostres, al grup. I, la veritat, n'estic molt cofoia d'aquella època.
A la família tenim dos entranadors de nanos. Els dos han deixat la seva tasca com entrenadors justament per això. Cansats i agotats dels pares, dels crits...
El meu cosi que porta mes de 20 anys entrenant a nanos a futbol diu que mai havia viscut una situació així. Fins i tot l'han arribat a insultar ( INSULTAR) per treure a tots els infants al camp ( els dolents també , es clar). Total que va tancar la paradeta. Ara s'encarrega d'altres tasques dincs el patronat d'esports i li dol la situació.
És molt i molt trist la veritat. L'esport està deixant de ser tot allò que li donava raó de ser.
Clidice, l'experiència que relates hauria de ser obligatòria per a tots els pares i mares. Ara mateix t'enviaria un quants.(Perquè tinc partit d'aquí a 15 minutets)
Laura, jo vaig deixar de jugar a futbol precisament perquè finalment cada diumenge hi havia baralla. VAi passar-me al volei. Però aleshores la baralla era interna.
Publica un comentari a l'entrada