dilluns, de gener 03, 2011

Juanito, de L. A. Paravicini

Em vaig passar l'estiu ampliant uns apunts que tenia del llibre de Luigi Alessandro Parravicini que es diu Juanito. El Congrés al qual aniré (aprofito aquests moments per sortir a la nit amb uns quants col.legues no habituals) deia que eren deu pàgines a espai simple i lletra 12. En aquests casos, sempre esgoto el paper. Però ara resulta que hanposat un límit de paraules i aquí em trobo reduint, reduint i reduint. I clar, tinc la símdrome de Diògens: em costa llençar paraules. Així és que comences a reduir, però només lletres, floritures (per dir-ho així) i vas empobrint el text. I amb la feina que tinc.....
Bé, suposo que no coneixeu Juanito, no? Doncs, quatre línies us deixo:
"(...) una obra que, ni más ni menos, es considerada precursora del conocido Pinocho, de Carlo Collodi."
"El famoso Juanito es una traducción de Giannetto, un libro de texto, de lectura, un manual escolar, considerado, en definitiva, una "obra elemental de educación".[1] Fue escrito por el italiano Luigi A. Parravicini (Milán, 1799 - Venecia 1880) a comienzos de siglo (1837) y se hicieron una gran cantidad de ediciones, tanto en Italia como en España. La génesis del Giannetto es bastante conocida: el 23 de diciembre del 1835 la Società formata in Firenze per la diffusione del metodo di reciproco insegnamento convoca un concurso que otorga el premio de 1000 liras al autor de una obra original italiana siendo condición necesaria que sirva tanto de ejercicio de lectura como de instrucción moral para los niños. Se presentan cuatro originales de los cuales se rechazan dos y los otros dos, la Letture giovanili di Cesare Cantú y el Gianetto, estaban destinados a compartir el honor ex-aequ, si las normas del premio lo hubieran permitido. Pero no lo permitieron. Aunque el jurado se inclinó por Parravicini, la elección no respondía a razones pedagógicas, sino, como tantas otras veces, ideológicas."

PD. I vaig a reduir, reduir i reduir

[1] El título original fue PARRAVICINI, L. A.: Giannetto, opera accresciuta di utili ed importanti cognizioni da Filippo (11 ed.), Napoli, Gaetano Nobile, 1841.

6 comentaris:

Noctas ha dit...

Potser m'equivoco., però aquesta cosa de posar límits a un text. Límits de pàgines i tamany de la lletra no m'agrada. No m'agrada gens. Molt interessant el que dius de Juanito i molt divertit això d'aprofitar els congresos per anar a fer el bandarra:) Abraç!

Nap dret ha dit...

Aquest Juanito ¿té a veure amb lo Juanito Maravillas que aquets dies escriu a Can Criteri?.

Clidice ha dit...

No coneixia la història d'aquest Gianetto, gràcies. I respecte al text, si és una exposició oral sempre es pot comprimir més, que n'hi caben moltes de paraules en un parell de segons :)

Evocacions ha dit...

Noctas, el problema és que et donen un espai i després és molt menys. La vida és per a viure-la, clar.
Clídice, l'hauré d'exposar, però tindré menys temps encara i entre les nervis i el què dic?...
Juanito Maravillas? NO m'agraden els anònims.
Vaig a veure si enllesteixo la feina d'una vegada.

Anònim ha dit...

Oiga usté señó que no soy anónimo eh?... amos... que tengo padre y madre... no como otros que no saben d'onde vienen. Passa a usté? le molesta mi sola mención? No s'acuerda usté señó de cuando vivia onde los xarnegos en la Santako de ante de lo moracos y lo pakistanies?... Joé cuanta poca memoira tié usté señó. Amos... pa fiarse de lo anarcos... der ferrer i guardia ¿de corps? ése.

Juanito Maravillas ha dit...

Oiga usté señó que no soy anónimo eh?... amos... que tengo padre y madre... no como otros que no saben d'onde vienen. Passa a usté? le molesta mi sola mención? No s'acuerda usté señó de cuando vivia onde los xarnegos en la Santako de ante de lo moracos y lo pakistanies?... Joé cuanta poca memoira tié usté señó. Amos... pa fiarse de lo anarcos... der ferrer i guardia ¿de corps? ése.