dijous, de gener 06, 2011

De què parlo quan parlo de competir

“Com he dit abans, el meu estil de vida no es basa a competir amb els altres en la vida diària ni en cap altre àmbit. Ja sé que dic una evidència, però al món h i ha gent de tota mena. Cadascú té uns valors i una manera de viure propis, i jo no en sóc l’excepció. Aquestes petites diferències fan sorgir desavinences, i la combinació d’aquestes desavinences pot provocar malentesos grans. De resultes d’això, a vegades pots rebre crítiques injustes. I no cal dir que el fet que algú et critiqui o et malinterpreti no és gens agradable. A vegades fins i tot pot ser una experiència traumàtica que et pot ferir profundament” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 26).
Recordo que, quan era petit, jugava molt als escacs, amb el pare, que havia estat soci de La Colmena, un club de Santa Coloma de Gramenet. Ell va ensenyar-me a jugar al billar i als escacs. Jugavem tots els dissabtes. Tots. Però ningú anava al gra, per dir-ho així. Cercàvem la combinació bonica, el sacrifici de peces, les celades. Ningú volia guanyar, no era l'objectiu. Però vaig aprendre molt, de manera que dintre del cercle del barri, ningú no em guanyava, ni petit ni gran. Als onze anys, però, em va apuntar a un club per tal de federar-me. Vaig anar una temporada i vaig comprovar el meu nivell d'aleshores: un tercera més o menys bo. Recordo que vaig jugar amb un segona que va fer-me la defensa Caro-Kann, que no la coneixia, però vaig guanyar-lo. Massa competició, per a mi. Jo només volia jugar i l'ambient competitiu, de rellotge, de partides avorrides, em va fer decidir per no continuar. Amb el temps, no he tornat a jugar més. Bé, un parell de vegades. Una, amb un veí que, després de donar-se publicitat, molta, resulta que no tenia ni idea. L'altra, amb un ex mig alt càrrec de la Generalitat (suposo que tornarà, ara) que defensava que la intel.ligència era hereditària, que els estudis depenien de la intel.ligència (ell sempre va treure les millors notes en els estudis) i que els escacs eren un joc d'intel.ligència. Vaig jugar unes set partides (per insistència del contrincant, que volia guanyar-me alguna), totes ben rapidetes i totes amb victòria. Ja he dit que jo no era gaire bo, però sempre hi ha qui et supera tant per dalt com per sota. I era aquest últim el cas. Una rara combinació d'ignorància (el càrrec era de cultura, per cert) i manca de modèstia. Haig de confessar que vaig renunciar, en alguns casos, a la bellesa per la velocitat. Es va tractar d'una obnubilació passatgera , un cop d'orgull. Més tard, a casa, no em sentia gaire a gust: sempre he estat un romàntic que s'estima les persones i que em costa molt i molt no estimar algú, la veritat. I a ell li tenia apreci. És el que té la pedagogia, que t'ajuda a estimar.
Tot i que, des que va morir el pare, no tinc ganes de jugar als escacs (anomena-li complex d'Edip, si vols, o simplement "records d'infantesa"), continuo sent igual. No m'agrada competir, no m'agrada vendre'm, no m'agrada la publicitat. Només m'agrada la vida.

3 comentaris:

Maspons ha dit...

Molt bonico! Això dels escacs va a temporades, a vegades amb les màquines, i la veritat cada vegada és perd més la cosa i els espais per a jugar. Lo que no entenc és que: els escacs no són ràpids per se i si a sobre allargues lespartides ! :) És clar que jo sóc un jugador molt modest.

Cada vegada més hi ha més consciència que slow is beutiful. Veuràs que la Vaca Sorda en parla també.

Jesica ha dit...

Macoooo,
si no signessis el relat ja hauria suposat que eres tu. Com trobo a faltar les teves classes, snif, snif...després de molt de temps, encara!!
Molt bon any!!

PD:si m'ho permets continuaré xafardejant el que escrius, m'encanta!!

Jesica Castillo (ex-alumna IS)

Evocacions ha dit...

Criteri, jo en sóc modestíssim jugant! Ja he vist la vaca. Sintonies.... LA veritat, Criteri, és que escric massa espontàniament i, potser, hauria de treballar més els escrits... però... sovint un faig per rampell, éxcepte els aforismes,q ue tinc més de 1000 i vaig col.locant...
Jessica! Com m'enrecordo de tu! Espero que continuis forman-te, ja saps que sai no no perdono. Jo crec que els profes són bons o dolents depenent dels alumnes. No és mentida. És així. Bé, perdó, pots ser mal profe amb bons alumnes, però mai bon profe amb alumnes dolents. I dolent vol dir persona dolenta no un gran estudiós, etc. I, clar, tu eras les dues coses: bona persona i bona estudiant. EL mèrit és teu. AMb fa molta il.lusió el que em dius i saber de tu perquè, com a profe, començo a sentir-me fora de lloc: avui es valora la "mentida" i la publicitat, profes de plàstic, dogmàtics, etc, però a mi no em surt. Un blog no té molt sentit sense lectors, per tant.....
Tens raó, són les típiques històries que explico a classe, com diria Miguel Hernàndez, quan em sento trist i us sento llunyans.