Marxista, catòlic i pedagog

Són un tipus especial de persona. Ben mirat, tots en som d’especials. Diguem, doncs, que són les persones permanentment insatisfetes, accionistes de les emocions, i són, clar, envejoses de mena. Són un tipus de ser que sura en la vida. Són com són per excés de pràctica, o potser per manca de teoria. I és que, efectivament, el coneixement ens fa més feliços. Ja, ja sé que molts de vosaltres dubteu que sigui cert que “el coneixement ens fa més feliços”. I és precisament el vostre dubte el que consegueix esvair el poder sanador del coneixement. És precisament de la lectura d’on vaig aprendre la necessitat de sentir-me satisfet i, per tant, vaig aprendre la inevitabilitat d’estimar com a camí de satisfacció. I no se m’acudeix com és possible estimar sense estudiar, ni se m‘acudeix com es pot estudiar sense estimar, sense creure.
Recordo aquella tarda al Paraninf de la Universitat de Barcelona, aquell ambient solemne, històric, tradicional, aquell moment en què Freire, Paulo Freire, pujava a l’escenari, entre aplaudiments, vestit de gala acadèmica, amb el birret i la barba blanca ja; mira a un costat i mira a l’altre, treu un paper i en un castellà aportuguesat llegeix:
“Fou aprenent amb ella que no és possible un amor fort, gran, veritable que sigui immune al dolor i indiferent al gaudi, que vaig entendre la inviabilitat, per als qui estimen, tant de la satisfacció que immobilitza com de la insatisfacció que només inquieta. Només estimem plenament en la tensió dialèctica entre la pau i la inquietud, entre romandre i marxar, entre la por i el coratge d’estimar, de viure, de morir, de renéixer”. Discurs pronunciat a l’acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Paulo Freire.
Abans que tot Freire fou un exemple de com no és possible el canvi polític sense l’estima, de com no és possible la política sense la ètica. Aquest fou el seu marxisme. Aquest fou el seu catolicisme. Aquesta fou la seva pedagogia.