L'acampada toca al seu final, però la indignació, no. L'estupidesa, tampoc. L'estupidesa, com la indignació, haurà de continuar i jo, senzillament, prefereixo i comparteixo la indignació. Imbécils hi ha arreu. I no pocs hi ha. Com sigui, l'acampada no ha variat gens des dels seus inicis. El que ha canviat ha estat la nostra percepció, les nostres ganes de trobar l'agulla en el paller i fer entrar el camell per l'ull de l'agulla. Que si tenen representants, que si són polítics, que si tal, que si qual. Crítiques totes, és cert, que tenen raó. Però no hem de confondre el què passa amb les intencions, i, en els seus inicis com en molta gent encara, el que trobem és la indignació davant de la política que no busca la justícia, que no busca la igualtat i que està sotmesa a l'economia.
Fa poc vaig comparar el Barça i el Reial Madrid com a representants del liberalisme i del neoliberalisme. Ara, però, assistim a la "destrucció (reducció) d'un club argumentant l'economia, que no generen beneficis, que... que... que. És el mateix. Arguments marxistes. Sí, marxistes, perquè fou el marxisme el que situà en el bell mig de la vida l'economia com a mesura de totes les coses. La vida, però, no és una cartilla d'estalvis. Seguim i seguirem indignats. La resta és Leibnitz en estat pur, com ja vaig dir.
La vida no és una cartilla d'estalvis
Entrades
2 comentaris:
Evo, penso que en aquesta societat del consumisme la gent gasta per obtenir beneficis (resultats) i en el cas de que sigui negatiu, ho valoren com un fracàs. Quan realment l'èxit es evident. No tenim que ser nosaltres els que veiem els resultats.
Ahg, l'agonia de la poca paciència
Publica un comentari a l'entrada