Bé, després d'uns quants dies tornem al tema que ens ocupa. He estat en una casa rural a Montcortés amb uns amics del batxillerat. No és poc. Amb passat molts anys. És curiós com, de tots maneres, amb les persones que tens sintonia el temps no fa gaires destrosses. Vam fer el Congost de Mont-rebei (ja no sé com s'escriu). Semblava Les Rambles. Al final la família en el seu conjunt, i el Josep, ens vam banyar en l'aigua verda. Cadascú amb el banyador que podia i qui no podia amb res, doncs, això, amb res. Jo, quan hi ha peixos, i més si són, com eren, grans, prefereixo un pantalonet. El capità avecrem s'ha mantingut al marge de l'aigua, el pobre. Altre dia ja posarem alguna foto
El Sant Joan va ser estrany, però els nens s'ho van passar d'allò més bé, i nosaltres també. Com sigui, el curs es va esvaint i ja comencem a pensar en altres fites. O lo que sigui. Ara, acompanyat de la melanconia que es fa present en les aules, m'espera una comunicació sobre filosofia escocesa. O lo que sigui.
Si el que veuen no és estrany, la visió és falsa; si el que veuen no és fals, la visió és estranya
En cursiva, l'original.
Entrades
3 comentaris:
Em sembla que ho has escrit bé, Mont-rebei. Un lloc bonic però per èpoques on no et calgui demanar permís per passar a cada instant. Sobre el sil·logisme, bé, imagino que la veritat sempre ens sembla estranya, serà per manca de costum.
Hi havia poca, però hi havia molta per a mi. M'agrada més la muntanya en més solitud. Una tonteria, penso de vegades. Com has d'estar sol en algun lloc. Per sort he trobat els Ancars.
Sí, aquests dies, amb la melanconia, pensava que és molt difícil troba persones. Més aviat trobes estrategues i, per això, és difícil fer amics a partir dels quaranta (o dels trenta, no sé). Per sort en tinc algun i alguna.
Publica un comentari a l'entrada