dimecres, de setembre 08, 2010

La infància descreguda

Tot i tenir alguns apunts més sobre el llibre de Punset, em sento obligat a fer una notícia sobre el meu fill. Avui, segon dia de classe, ens ha dit que el seu professor de socials ha explicat les tres posicions respecte a la creença en la vida després de la mort. Quines? hem preguntat. Doncs la creient, segons la qual existeix una vida després de la mort; l'atea, si la calques, la calques; no plantejar-te res, és a dir, l'agnòstica. I a tú, quina et sembla més encertada, he dit, esperant que es mostrés partidari de la primera, la creient o, si més no, de l'agnòstica. El meu fill, però, ha preferit triar no creure en la vida després de la mort. Ja ho sabem que en el cel no hi ha play, ni televisió, ni Belén Esteban, però... La infància descreguda! La infància atea. Glups!

diumenge, de setembre 05, 2010

No som només biologia

Ah, les vacances! Quan de temps per a fer allò que ens agrada! Que virtuoses són les vacances que ens permeten canviar d'activitat i dedicar-nos a allò que no podem fer gaire habitualment. Visca les vacances que m'han deixat llegir el llibre que la meva dona em va relagar per Sant Jordi:  Per què som com som, de Punset, en la col.lecció de labutxaca de l'editorial Destino. Apassionant potser és l'adjectiu que millor defineix aquesta lectura; si calgués aplicar un altre seria biologicista, i, si estigués a classe, diria: massa bioligicista. Òbviament la biologia té una importància gran en les nostres vides, però cal estar avisats sobre el poder dels gens, sobre la determinació que els gens poden tenir en la nostra conducta, perquè nosaltres no som la mosca del vinagre, si més no, no ho som habitualment. Tampoc som un cuc. Generalitzar les conclusions, per tant, es fa quan es parteix de la idea de què entre la mosa, el cuc i l'home, les diferències queden reduïdes a un seguit de gens. En aquest sentit, a Punset li manca perspectiva crítica o, millor, dit, la prgunta oportuna.
Comparar l'home amb els animals és factible i aporta beneficis científics i, clar, beneficis als científics, especialment als científics que estudien el cervell. Beneficis que recorren tota la piràmidede Maslow, des de la part inferior a la més superior. Punset, tot i recollir, en alguns casos, opinions contràries, inclina la balança en la polèmica genètica-entorn, a favor de la genètica. Sense voler. Sense adonar-se'n. No és culpa seva, sinó dels convidats amb qui parla i entre els quals no brillen precisament els científics dedicats a l'estudi de l'entorn, tret d'alguns casos rellevants  (com l'immens García-Carpintero, que, a més a més de ser un gran filòsof del llenguatge és dels millors professors que he tingut en la meva vida acadèmica). Opinió quasi solitària, aïllada, però que ha de servir per aclarir l'estat de la qüestió és la següent:  “Per tant, està demostrat que l'entorn afecta de debò l'estructura del cervell i viceversa. Però els humans, si neixen  en una cultura en què es parla una determinada llengua, l'aprendran  aproximadament en el mateix període de temps amb independència de la seva complexitat, i ho faran bastant bé. Tot plegat sembla confirmar, amb poc marge d'error, un component genètic”, p. 99.
La qüestió genètica-entorn és important, perquè d'ella depèn les ganes de canviar la nostra societat i, és clar, si estem molt determinats, si el nucli de l'enteniment es troba en la genètica, tenim la societat que tenim adaptada als nostres gens, poc més o menys Per què canviar-la, doncs? Mentrestrant, els que negocien amb la vida es freguen les mans i ens tracten com mosques. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino.

dimarts, d’agost 31, 2010

La felicitat de l'hort

Contradint les recomanacions que sempre m'han donat, massa instrumentals, per altra banda, també em dedico, quan puc i, tot s'ha de dir, malament, a fer un petit hortet. Diumenge, quan vaig tornar, em vaig trobar aquests dos preciosos carbassons. Què són d'agraïts els carbassons! i què feliç fa a l'amateur!

Més de mig kilo pesa el gran

L'hort és una mica com el blog: treu algun temps d'aprofundiment en la feina, però reporta beneficis personals, beneficis de l'ànima; fa que et sentis més part del món i no només part de "l'empresa".  Sé que hi ha gent a qui el molesta que els altres es dediquin també a activitats alternatives, però aquest és el camí de .....

dimecres, d’agost 25, 2010

Sense televisió

Recordo una vegada que vaig anar a un càmping a Garriguella. Vaig llogar una caseta fastigosa en la què feia una calor de mil dimonis. El dissabte va arribar una família i es va instal·lar just enfront. Van marxar el diumenge a la tarda. Entremig, van treure una televisió portàtil que portaven al cotxe i vinga a mirar  programes!
Jo, no obstant, com tants de vosaltres, aprecio l'estiu i sobretot l'entenc com la possibilitat de no veure gens (o molt poc) la televisió. I tothom és feliç.
Groucho Marx: "Encuentro la televisión muy educativa. Cada vez que alguien la enciende, me retiro a otra habitación y leo un libro" (i, afegeixo, Groucho es passaria en la nostra actualitat el dia llegint) 
Umberto Eco: "Hoy no salir en televisión es un signo de elegancia" (i, afegeixo, sovint també una oportunitat de deixar de fer el ridícul)
Federico Fellini: "La televisión es el espejo donde se refleja la derrota de todo nuestro sistema cultural" (i, afegeixo, actualment és la manera de comprovar la inexistència de l'esmentat sistema cultural) 
Bernice Buresh: "La televisión puede darnos muchas cosas, salvo tiempo para pensar"  (i, afegeixo, ja no demanem pensar, només demanem temps)
Isidoro Loi: "Los matrimonios jóvenes no se imaginan lo que deben a la televisión. Antiguamente había que conversar con el cónyuge" (i, afegeixo, tampoc s'imaginen el que la televisió els deu amb ells).

dissabte, d’agost 14, 2010

La vida és un conte contat per un idiota

La vida és una ombra que passa, un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria. Si fa no fa, aquestes són paraules de Shakespeare transmutat en Macbeth. Que la vida passa tan ràpidament com una ombra és un fet clar. Que la vida és un conte explicat per un idiota sembla bastant cert; potser no és un conte, però la narració que és la vida certament està explicada per un idiota, un idiota que ha volgut arrossegar, a recer del seu vocabulari i la seva tristesa, la vida dels altres; un idiota que ha imposat, pel nostre bé, i comptant amb la nostra anuència, una vida basada en el govern, és a dir, una biopolítica amarada de paraules com “eficàcia, diners, economia, millora, qualitat, progrés i bé comú”. I tantes altres. Un idiota que ha imposat la seva beneiteria i davant del qual, alguns, només han sabut respondre amb un altre conte igual de dolent i no menys idiota. De moment, la nostra via és saber que el conte és contat per un idiota, que no és poc.

diumenge, d’agost 08, 2010

L'educador critica per indignació

"Una virtud fundamental del educador, si es que se tiene por virtuoso, es la indignación. (...) Es imposible educar sin creer, sin esperar, es decir, sin indignarse por el estado en que se encuentra hoy el bien más preciado de la humanidad, su infancia, expuestos a perjuicios de todo tipo, a la estupidez, a la incuria de la especie maligna que somos" Hameline, Daniel (2003). Courants et contrecourants dans la pédagogie contemporaine, París: ESF.

Un pensament críptic: Per això, l'educador ha ser de un criticaire, no us equivoqueu. L'Albert és un criticaire perquè l'Albert é un educador i si la crítica us fereix en el més fons de la vostra vida quan parlem del totalitarisme.... feu un punt i penseu en la vostra vida en lloc de pensar en 'Albert, i sobretot penseu en el totalitarisme d'esquerres.

dilluns, d’agost 02, 2010

El mal és banal

"De ben segur, una persona que hagi tingut alguna experiència amb els nazis sap que dels camps que governaven ells no es podia esperar res de bo. Tammateix, el primer xoc en entrar dins del món dels crematoris és el més decisiu. L'economia de l'aniquilació exigeix, de fet, que sigui el més decisiu. D'aquí ve que els cossos nus haguessin de caminar i córrer per la neu, esperar dins d'una barraca, exposats al corrent d'aire i un altre cop córrer per la neu, després d'haver-te pres la roba interior de llana, les vestimentes d'hivern, les peces d'abric". Boris Pahor, Necròpolis, p. 174

Llegint aquest passatge se m'ha presentat al record els dies en què vaig fer el servei militar. Concretament el dia que un caporal, un noiet de Berga que estava fent la mili com tothom, ens va amenaçar amb anar a córrer per pedres amb el típic cos a terra (d'aquí la gràcia de les pedres), un noiet patumaire que a hores d'ara deu ser, segurament, pare seriós i comercial eficient. També m'ha vingut al present el dia que un sargent va preguntar "qui no sabia com funcionava un fusell" (després d'unes quantes pràctiques explicades malament) i com, després de dir que no sabia res de res (havia estat fent altres cosetes), em va llençar el fusell amb força mala llet. No el vaig agafar i, per tal de compensar la deixadesa, viag fer una pila de voltes al pati amb el fusell en alt, com en les pel.lícules americanes. Res de l'altre món, però, perquè aleshores jugava a volei i estava en bona forma. També m'ha vingut a la memòria aquell mossèn (o el que fos que era) parlant de Plató en una xerrada soporífera on vinculava la teoria de les idees a Déu, i com em va arrestar després de preguntar-li si em podia dir en quin llibre parlava de Déu Plató. I és que els camps de concentració els podem entendre bastant bé des de la nostra santa vida quotidiana.