dissabte, de febrer 21, 2009

Ferrer i l'educació racional

Ferrer va definir l’educació racional en la seva obra, La Escuela Moderna, de la manera següent: “Una educación racional será, pues, la que conserve al hombre la facultad de querer, de pensar, de idealizar, de esperar; la que esté basada únicamente sobre las necesidades naturales de la vida; la que deje manifestarse libremente esas necesidades; la que facilite lo más posible el desarrollo y la efectividad de las fuerzas del organismo para que todas se concentren sobre un mismo objeto exterior: la lucha por el trabajo para el cumplimiento que reclama el pensamiento” (Ferrer, 1977, p. 215).
Els alcaldes del PSC, en lloc de anar a fer el carabina amb Maragall, podríen anar llegint. No fa mal.

4 comentaris:

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

No sé si cal llegir, potser amb "haver viscut" ja és suficient, potser amb la capacitat "de veure" ja és suficient. Però, noi, hi ha gent que viu i "no viu" i ha gent que té ulls i "no veu". Em sembla a mi.

Salutacions
Jordi

Criteri ha dit...

"necesidades naturales de la vida; la que deje manifestarse libremente esas necesidades;" Compte,això de libremente pot ser perillòs, la llibertat té uns límits? Sembla que tambées referixi a l'amor lliure, tan de moda en altre temps? M'agrada quan diu "CONSERVE al hombre la facultad de pensar"

En quant el post anterior:certament té raó Curtiur, pero, compte, tan ridícul és el xauvinisme nacionalista com l'internacionalisme universalista muti-culti.

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Ja saps Jordi: "entrwe el mirar i el veure ens queda el vent".
Esteve, no estic d'acord amb tot el que pensava Ferrer. Hi ha aspectes que li podem perdonar perquè això ho devia escriure el 1908. Sempre ha de tenir límits la llibertat. Respecte a l'amor lliure, ni és tan lliure ni és tan amor (habitualment).
Respecte Curtius, tinc precisament el problema que esmentes: com casar el nacionalisme amb l'internacionalisme. Així, moltes vegades em sento molt lluny dels nacionalistes sobiranistes (per la dioptria social) i tampoc m'hi sento a gust defensant cultures basades en el terrorisme, la desigualtat i l 'opressió.
Va bé no explicar-ho tot en els post perquè si no no podríem escriure res. I, aleshores, no té gràcia.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Entenc que es pot ser sobiranista i alhora internacionalista, és més estic disposar a argumentar, si cal, que és un dels principis de l'anarquisme assembleari; sempre que sobiranisme signifiqui autodeterminació i autogestió. Ara bé, per creure'n cal que siguis sobiranista però no nacionalista en un sentit estricte.