dimecres, d’octubre 28, 2009

Mocador i camisa per a lligar

Aquests dies m'he enrecordat que fa uns anys, molts anys, em manifestava a la porta de casa de l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Era temps de la dictadura encara, d'aquella dictadura tan fotuda en els barris periférics de Santa Coloma. Jo "militava" com infant en un grup de joves, entre cançons dedicades al Che (Aprendimos a quererte, desde la histórica altura....), moltes altres de Vïctor Jara (Te recuerdo Amanda, la calle mojada...), i altres de no sé qui (Si quereis la libertad, romped ya vuestras cadenas...). Al crit de "Blas dimite, el pueblo no te admite", corredisses i la por que m'enxampessin els meus pares en actes "polítics", la vida anava creant els primers desenganys amorosos. Després vindrien les desafeccions polítiques amb l'esquerra, el carnet del sindicat anarquista del pare (mantingut en la clandestinitat familiar) i la meva incapacitat per a militar en cap massa organitzada. I ara, quan ja no escolto a Jara, ni visc a Santa Coloma, investiguen al nou alcalde, fill del Blas dimite. I m'enrecordo el dia que uns que deien eren de Falange en van donar quatre bufetades a la porta de l'Església. Vestia jo un mocador vermell i una camisa negra. Volia lligar, i vaig rebre.

3 comentaris:

Noctas ha dit...

Albert: Gràcies de tot cor pel teu amable comentari. Si dius que els meus escrits estan ben escrits no sé com qualificar els teus. Jo diria que amb la paraula excel.lent potser em quedo curt i tot. Evoques una època que vares viure i que els marrecs com jo no coneixem en absolut. A vegades juguem a fer-nos els herois sense valorar adequadament fins on ens podrien dur les nostres heroicitats. Sento el què ha passat a Santa Coloma, també perquè va ser el poble on vares créixer i aquestes coses encara deuen fer més mal....salud company!!

Criteri ha dit...

Sí, Noctas, l'escrit ens evoca molt bé altres temps. Però les mateixes situacions. No diria que els alcaldes d'ara siguin molt millors

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Gràcies, Noctas i criteri. El cert és que el que dol és precisament això, on ha anat a parar tanta lluita veinal? Encara crec en la pressumpció d'innocència.