dissabte, d’octubre 31, 2009

Independentisme, guerra i inexistència.

Últimament abunden els escrits sobre independentisme. Augmenten els nacionalistes i també els perdonavides. Augmenta, sobretot, l’exclusió dogmàtica. I aquest no és el país que jo somio. Ni molt menys. En conec uns quants d’independentistes “de tota la vida”, que no han llegit mai un llibre i que tenen més formació doctrinària que no pas humana; posats a dir, tampoc destaquen en educació de cap tipus. I sovint menys encara en capacitat crítica. I encara menys en cortesia. Del que els interessa agafen allò que els convé. Estant en possessió de la veritat, com es pensen que estan, destil·len una Catalunya repugnant. Repugnant i de mentida. Perquè no és possible la construcció social sense el diàleg, ni desitjable la construcció de Catalunya amb el ferro de la ignorància i la màscara. La Catalunya que es construeix des del seu petit tràfic d’influències, els estudis elaborats cobrant per ser uns coneguts, o saludats. El dia que calgui votar la independència, si us plau, fiqueu el meu vot en un altre urna perquè no vull que s’impregni de la pudor totalitària dels que treballen per compte d’altri cobrant del renec. Sereu independentistes, però la vostra Catalunya put.

9 comentaris:

Efrem ha dit...

Ostres tu, feia molt de temps que no llegia una crítica tant dura (sostresianes a banda), malauradament feia temps també que la merda no surava tant com darrerament, i per tot arreu: perquè no és només corrupció el que ens assola, és un despropòsit general que de no ser mitigat per una regeneració total i un canvi d'actitud pel que fa a nosaltres els joves (cosa que no es veig per enlloc); no ho sé, però si pot caure encara més baix, el país, ho farà. Estem anant de pet a la claveguera? M'ho pregunto cada cop més temerosament. Em fa l'efecte que s'ha perdut la serietat: política, acadèmica i econòmica. I la serietat és un símbol de respecte, d'apreci fins i tot, i si no respectem i apreciem el que fem i el que som; Merda, cagada pastoret campi qui pugui pixa i rellisca i en cabat tothom a a seva puta trinxera relativista a queixar-se i a bramar, i és una pena, és clar.

La Catalunya triomfant, lliure o espanyola, no la veig ara mateix per enlloc, s'ha extingit? Esperem que no, però de vegades hom no pot evitar sentir-se pessimista i profundament enrabiat, ressentit, amb la seva pròpia casa; em temo que estem en aquest moment, i és un punt d'inflexió. Elpassotisme ja passa de taca d'oli i la laxitud (falta de valors de vell estil, que son necessaris per a qualsevol creació arquitectònica , com la serietat de què abans parlava o la disciplina) s'ha convertit en un valor ètic o filosofia de vida. Això ha propiciat que la ignorància faci estralls entre la població local, que en comptes d'aprendre anglès -per dir alguna cosa- s'ha dedicat a fer el paperinapengim penjam i sumant amb el baix nivell de la immigració a qui haurien de transmetre uns valors que de no ser perquè hem ja oblidat els podríem haver, com a mínim, intentat transmetre.


Malgrat tot, animo tothom qui mai hagi cregut en la Catalunya Triomfant, a seguir en peu de guerra i més violents que mai per espolsar la manta per continuar endavant i cantar algun dia a l'alegria d'una Barcelona forta.

Efrem ha dit...

De fet, amb el tema de la immigració, em sembla que més aviat que tard seran ells qui ens hauran de transmetre a nosaltres algún valor, perquè aquí ens estem quedant sense.

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Sí, Efrem, estic una mica cremat amb la Catalunya que alguns volen oficialitzar, i ja veiem els resultats. Quan escrivia pensava en gent en concret. I això que encara no havia estat amb qui vaig estar ahir a la nit, persona ben informada i propera a quests estralls d'aquests dies: no es sorprenia de res, per excés, sinò més aviat per poca cosa.... Així s'entén que en el teatre ("Un marit ideal") hi hagués tres vegades més gent que amb "Variacions enigmàtiques", tres vegades millor. Tindrà raó MIchéa quan diu que el capitalisme consumeix tot allò humà? (L'escola de la ignorancia. Gràcies pel teu treballat i bo comentari.

jaumeduran ha dit...

"Destil·len una Catalunya repugnant..."
Tens tota la raó, Albert.
De debò que has dit, fil per randa, el mateix que penso jo.
Salutacions.

Noctas ha dit...

El complexe de salvapatries és cada dia més agosarat.La crítica és impecable, directe, culpidora. Tan de bo llegeixin aquest escrit tots aquests independentistes fanàtics que no saben ni volen saber el preu que hauríem de pagar per les seves ganes de glòria....salud!

Criteri ha dit...

Aquí estaríem davant una altra pregunta del milió: tan difícil és estimar el teu país sense ser fanàtic, imperialista o xauvinista?

Criteri ha dit...

Suposo que s'entén que vull dir "el país d'un" :))

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

Home, Jaume me n'alegro de sintonitzar perquè en aquest tema ja sembla que si no s'està amb el corrent general, se sigui un delinqüent...
Efectivament, quan es diuen coses com aquestes (que les heu dit vosaltres abans) sembla que no s'estimi un el país on viu i és precisament el contrari: opino aqixí perquè me l'estimo, però no em sento superior a ningú, ni m'agrada que ningú quedi exclós. No som els millors del món (vaja, llegint els periòdics ja hauria de quedar clar....)
Gràcies pels vostres comentaris i post.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Anarquia i nacionalisme: Us pregaria que el llegiu